Mor el compositor grec Mikis Theodorakis als 96 anys

BarcelonaEl compositor Mikis Theodorakis, un dels noms més importants de la música a Grècia del segle XX, ha mort aquest dijous als 96 anys a casa seva, a Atenes. Entre les seves obres destaca la banda sonora de Zorba, el grec, amb la qual va aconseguir portar la música popular grega arreu del món, i la música per al Canto general de Pablo Neruda, a més d'un interessant corpus simfònic i operístic. Theodorakis va treballar incansablement al llarg de setanta anys i va ajudar a fer conèixer poetes grecs contemporanis com Iannis Ritsos, Odisseus Elitis i Iorgos Seferis. Era també un home fermament compromès: militant d'esquerres, va ser detingut, torturat i empresonat durant la dictadura grega.

Theodorakis, nascut a l'illa de Quios el 29 de juliol del 1925, ha sigut una personalitat cultural i política fonamental en la història grega. De ben jove, durant la Segona Guerra Mundial, va participar en la resistència primer contra l'expansionisme del feixisme italià i després contra el nazisme alemany. La militància comunista el va dur a fundar les Joventuts Lambrakis, una aliança de partits d'esquerres que es va presentar a les eleccions del 1963, en les quals Theodorakis va ser elegit diputat. Un cop restablerta la democràcia després de l'anomenada Dictadura dels Coronels (1967-1974), va ser diputat del 1981 al 1986 i del 1989 al 1993, a més de formar part del govern de coalició entre el centredreta i els comunistes de Konstantinos Mitsotakis. Fins als últims dies va ser una veu rellevant en els afers polítics i socials grecs, ja fos a favor dels treballadors en manifestacions i vagues contra l'austericidi com alineat amb la dreta nacionalista en conflictes com el reconeixent de Macedònia del Nord.

La trajectòria musical de Theodorakis és la d'un músic inscrit en les tendències europees de la segona meitat del segle XX. Es va graduar al Conservatori d'Atenes el 1950, i posteriorment es va formar a París amb mestres com Olivier Messiaen i Eugène Bigot i va combinar la composició amb la direcció d'orquestra. De seguida van arribar els reconeixements, com ara la medalla d'or del Festival de Moscou, presidit per Xostakóvitx, per la Suite núm. 1 per a piano i orquestra. En aquest període compon diversos ballets, com Antígona i Le feu aux poudres, i molta música de cambra. Aquest Theodorakis que domina ritmes i harmonies ja manifesta un gran interès per la melodia pròpia de la música tradicional, que incorpora amb naturalitat a la seva manera de fer. D'aquí surten peces com la versió musical del poema Epitafi, de Iannis Ritsos, i sobretot la banda sonora de la pel·lícula Zorba, el grec (1964), la comèdia dirigida per Michael Cacoyannis i protagonitzada per Anthony Quinn i Irene Papas; el tema principal, amb la sonoritat de la mandolina, es va convertir en un èxit internacional. L'alè mediterrani de Theodorakis va inspirar altres veus de la Mediterrània com Maria del Mar Bonet. La cantautora mallorquina va col·laborar diverses vegades amb el músic grec, i a principis dels anys noranta li va dedicar el disc El·las.

La primera meitat dels anys seixanta va ser una època molt reeixida per a Theodorakis. Treballa amb el material poètic d'Ànguelos Sikelianós, Odisseus Elitis (més endavant, el 1979, premi Nobel de literatura) i Iakovos Kambanellis (que inspira La balada de Mauthausen, una de les peces més rellevant del compositor grec). Igualment, consolida una relació amb el cinema que serà molt fèrtil. Però el 1967 arriba el cop d'estat. Theodorakis és detingut, empresonat, desterrat i finalment tancat en un camp de concentració. A més, la junta militar va prohibir la seva música. Tot i això, no va deixar de compondre. La pressió internacional, sobretot per part d'artistes i intel·lectuals, va aconseguir que la dictadura grega li permetés exiliar-se a París, on va arribar la primavera del 1970.

En un context històric i ideològic molt convuls, Theodorakis es va convertir en un dels símbols culturals de la lluita antifeixista i antiimperialista. Coneix Pablo Neruda i posa música al Canto general del poeta xilè. Compon també himnes per a Nasser (el polític egipci mort el 1970), el Movimiento al Socialismo (MAS) de Veneçuela (1973) i el Partit Socialista francès (1977). Manté el contacte amb el cinema de caràcter polític i signa bandes sonores com les d'Estat de setge (1972), de Costa Gavras, i La cinquena ofensiva (1973), el film de Stipe Delic sobre els partisans iugoslaus amb Richard Burton en el paper del mariscal Tito. I també fa la de la pel·lícula de Sidney Lumet Serpico (1973).

Després de la dictadura, i tot i l'activitat política institucional, Theodorakis no va abaixar el ritme artístic. De fet, va diversificar encara més en seu camp d'actuació amb obres com la cantata Lorca, basada en el Romancero gitano del poeta de Granada; i una producció operística que comença a principis dels vuitanta amb Kostas Karyotakis i que continua amb un cicle sobre tragèdies gregues.