Basilio Martín Patino, el creador contra la censura i l’oblit

BarcelonaLa càmera era, per a Basilio Martín Patino (Salamanca, 1930 - Madrid, 2017), la millor arma contra la censura i l’oblit. El cineasta va morir ahir als 86 anys després de lluitar contra una llarga malaltia degenerativa, deixant darrere seu un inigualable camí cinematogràfic que va sacsejar els murs de les prohibicions imposades pel règim de Franco i va demostrar que l’art pot ensorrar les presons del poder. Referent del cinema d’autor més compromès i punyent, Martín Patino va forjar les seves pel·lícules com una gernació de testimonis de la dictadura franquista que rescaten la part més fosca de la història del règim i combaten els opositors de la llibertat d’expressió.

La vocació cinematogràfica es va infiltrar aviat en la vida de Basilio Martín Patino. Després d’estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Salamanca, va sucumbir al setè art i va saltar a l’Escola de Cinema de Madrid. Artífex de les jornades Primeras Conversaciones sobre el Cine Español, que van reunir els cineastes més reputats de l’època el 1955 a Salamanca, Martín Patino va entendre sempre el cinema com una eina per capturar la realitat, recrear-la i contribuir així a la construcció d’una memòria col·lectiva. Seguint aquesta premissa, va concebre el seu debut a la gran pantalla, Nueve cartas a Berta (1966), que va patir les tenalles de la censura franquista però que amb el temps es va convertir en un referent del cinema espanyol. Al film, guardonat amb la Concha de Plata al Festival de Cine de Sant Sebastià, el cineasta retratava la quotidianitat dels joves sota el règim de Franco. Cansat de la censura després d’impulsar altres pel·lícules com Del amor y otras soledades (1968), Martín Patino va instal·lar-se als marges de la indústria per crear lliurement.

Un cineasta en la clandestinitat

Malgrat els seus intents per esquivar les constriccions del règim, no sempre ho va aconseguir. El cineasta va gestar tres dels seus films més rellevants en la clandestinitat i no va poder estrenar-los a Espanya fins després de la mort de Franco. Es tracta de la trilogia Canciones para después de una guerra (1971), Caudillo (1974) i Queridísimos verdugos (1973), que formen part dels documentals més importants de les acaballes del franquisme. En l’últim film, premiat al Festival de Cinema de Taormina, reflexionava sobre la pena de mort a través de les entrevistes als tres últims botxins actius de la dictadura. Amb un llenguatge i una tècnica cinematogràfica innovadors, Martín Patino es va moure sempre allunyat de la fama i de les pel·lícules comercials, rebutjant la idea del cinema com una forma d’exhibicionisme i criticant que se n’exigís una rendibilitat econòmica.

Sense desentendre’s del risc i la mirada crítica, des dels anys 80 va seguir reflectint la realitat amb films com Madrid (1987), que es preguntava sobre el passat, i Octavia (2002), una crítica a l’actitud de les forces militars davant les amenaces terroristes. Autor d’una trentena de pel·lícules, Martín Patino va tornar a sentir la necessitat de posar-se darrere les càmeres el 2011, durant el moviment 15-M, amb la voluntat de plasmar el fenomen. El resultat d’aquell impuls va ser Libre te quiero (2012), l’últim testimoni del seu anhel per atrapar fragments de la història al cinema. Tot i l’afany per congelar els moments més cabdals a la pantalla, el cineasta no renegava dels canvis derivats del pas del temps. El 2014, en una entrevista a l’ARA, afirmava: “Em fa ràbia fer-me gran i no pertànyer a les noves generacions, perquè segueixen empipant”.