Mor Chantal Akerman, l’esperit lliure del cinema europeu
BarcelonaChantal Akerman es va contagiar del verí del cinema als 15 anys en veure el Pierrot el boig de Jean-Luc Godard. Amb el temps, es convertiria en una figura gairebé tan admirada per la cinefília com Godard. Ahir, de manera completament inesperada, el cinema europeu va plorar la mort d’una autora que només fa uns mesos presentava al Festival de Locarno la seva última pel·lícula, No home movies, una reflexió sobre l’absència i la mort a partir de l’observació dels últims mesos de vida de la seva mare. Segons informen diaris francesos citant el seu productor, Patrick Quinet, la mort d’Akerman hauria sigut un suïcidi.
Nascuda a Brussel·les el 1950, la cineasta es va donar a conèixer el 1975 amb Jeanne Dielman, 23, quai du commerce, 1080 Bruxelles, que descrivia al llarg de més de tres hores les tasques domèstiques d’una vídua que es prostitueix per mantenir el fill. La identitat femenina i les pressions que l’envolten són un dels eixos del seu cinema, referent del feminisme. Però els seus més de 40 títols exposen moltes altres preocupacions: la condició jueva -la seva mare era una supervivent d’Auschwitz-, la intimitat de les relacions, la soledat, etc.
Al·lèrgica a les etiquetes
Esperit lliure i independent, el seu cinema va transitar per la ficció i el documental, pels relats d’amor i les reflexions socials. El 1996 fins i tot es va atrevir a trencar amb la seva imatge de cineasta rigorosa per dirigir Un divan a Nova York, una comèdia romàntica amb Juliette Binoche i William Hurt. Nuit et jour (1991), D’est (1993), News from home (1977) són títols clau d’una figura imprescindible del cinema d’autor europeu, al·lèrgica a les etiquetes i a les concessions formals.
