Mor la cantant i actriu francesa Juliette Gréco

BarcelonaLa cantant i actriu francesa Juliette Gréco ha mort aquest dimecres als 93 anys, segons ha informat la família a l'agència France-Press. "Ha mort envoltada dels seus en la seva estimada casa de Ramatuelle. La seva vida va ser excepcional", han dit els familiars. Gréco era una icona de la Chanson i va interpretar amb una profunditat inimitable composicions de Jacques Brel, Serge Gainsbourg, Guy Béart i Léo Ferré. Amb la veu cavernosa i vellutada, va seduir el públic amb joies com La Javanaise, una perla que Serge Gainsbourg va compondre per a ella, o Le temps des cerises, amb música d'Antoine Renard.

Al llarg de la seva trajectòria artística, Gréco també va desenvolupar una carrera com a actriu amb una filmografia que supera la trentena de pel·lícules, amb títols com ara Elena i els homes (1955), de Jean Renoir, i Les arrels del cel (1958), de John Huston. També és mítica la seva interpretació a la sèrie televisiva Belphégor, on encarnava un fantasma que vaga de nit pel departament d'egiptologia del Louvre terroritzant tothom.

Juliette Gréco va néixer a Montpeller el 1927, filla d'un policia cors. La mare era de Bordeus, i quan els pares es van separar la van enviar amb la germana amb els avis materns a Talence, a prop de Bordeus. A la mort de l'avi, el 1936, la mare es va instal·lar amb les dues nenes a París. Juliette era un dels "petits rats de l'Opéra", una nena que aspirava a ser ballarina i estudiava a l'escola de l'Opéra Garnier. Durant l'ocupació nazi, va entrar a la Resistència de la mà de la seva mare. La van capturar però no la van deportar per la seva curta edat –16 anys–, i la van empresonar a Fresnes. Sí, en canvi, la seva mare i la seva germana, que van ser enviades a Ravensbrück, d'on van tornar un cop alliberats els camps el 1945.

En el París efervescent tant a nivell artístic com polític de la postguerra, Gréco, militant comunista, es va obrir camí i va engegar la seva carrera com a artista als teatres gràcies a l'actriu Hélène Duc, que la va acollir quan la van alliberar de Fresnes. Ràpidament es va barrejar amb l'ambient intel·lectual de la Rive Gauche, on es donaven cita personalitats com ara Raymond Queneau, Jean-Paul Sartre, Albert Camus i Picasso. Va freqüentar clubs de jazz i cabarets com el Boeuf sur le Toit, i va cantar cançons escrites pels seus amics Boris Vian i Jacques Prévert. En aquest context va conèixer el 1949 Miles Davis: la seva relació amb un trompetista negre nord-americà va causar tot un escàndol, però ella s'afirmava en el seu credo antirracista. Amb tot, Davis es va negar que la seguís als Estats Units, on els matrimonis mixtos estaven prohibits. El títol d'un dels seus primers discos, Je suis comme je suis (1951), és tota una declaració d'intencions.

Després d'una gira pel Brasil i els Estats Units amb la revista April in Paris, el 1952 va rebre el premi de la Sacem per Je hais les dimanches. El 1953 es va casar amb l'actor Philippe Lemaire, amb qui va tenir una filla, però se'n va divorciar tres anys després. Es va instal·lar a Nova York, on va rodar diverses pel·lícules i va tenir un romanç amb el poderós productor americà Darryl Zanuck. En aquesta època va conèixer i va treballar amb els grans directors del moment com ara Orson Wells, John Houston i Richard Fleischer. Quan va tornar a França el 1961 es va consagrar a interpretar temes dels nous talents de la cançó, Jacques Brel (Jolie môme), Serge Gainsbourg (La Javanaise) i Guy Béart (Il n'y a plus d'après), sense oblidar Georges Brassens i Charles Trenet. Un dels seus grans èxits és Déshabillez-moi, amb lletra de Robert Nyel i música de Gaby Verlor, considerat un monument a la sensualitat femenina que Gréco sempre va reivindicar més enllà dels tabús de l'època com la dona lliure que era.

El 1965 es va casar amb l'actor Michel Piccoli, una unió que va durar dotze anys. Més endavant, el 1989 es va casar amb el pianista de Jacques Brel, Gérard Jouannest, que la va acompanyar per primer cop a la seva gira al Canadà. Sempre disposada a pujar als escenaris, la seva carrera va perdre pistonada durant les dècades dels anys 70 i 80, tot i que mai va deixar de cantar. A Catalunya va venir en diverses ocasions com ara al Festival Grec el 2004 i al Palau de la Música el 2007, quan tenia ja 80 anys. El 2012 va ser guardonada amb el Premi Internacional Terenci Moix a la seva trajectòria artística.

Incansable, Juliette Gréco va iniciar la seva gira de comiat, Merci!, el 2015 als 88 anys. Després d'una llarga carrera, volia regraciar un darrer cop els seus admiradors. Ara, amb el seu posat greu, els seus ulls felins ressaltats amb eyeliner negre, la seva figura esvelta sempre embolicada de jerseis arrapats, Juliette Gréco ja forma part de la història.