Mor als 78 anys Benet Rossell, el creador total de l’art català

BarcelonaBenet Rossell (Àger, 1937 - Barcelona, 2016) desborda la definició d’artista, per la multitud de llenguatges que va fer servir al llarg de la seva trajectòria, des de la cal·ligrafia i el dibuix fins a l’art públic, passant pel gravat, la ceràmica, el tapís, la pintura, l’escultura, la performance, el teatre, el cinema experimental i la poesia. El crític d’art Jean-Clarence Lambert el va definir com un “artor”, un terme sorgit de la fusió d’un artista i un actor. Benet Rossell va morir ahir al matí als 78 anys a casa seva, a Barcelona -la cerimònia de comiat serà aquest dimarts, a les 12 hores, al Tanatori de les Corts-, per les complicacions derivades de l’ELA (esclerosi lateral amiotròfica) que li van diagnosticar al gener. Fa dos mesos Benet va donar una punyent lliçó de vida deixant-se retratar en un estat de salut molt delicat per donar visibilitat a aquesta malaltia degenerativa. Ja tenia les facultats molt minvades, però va descriure els estralls de l’ELA amb un llenguatge pròxim a la seva poètica, parlant d’idees com el “microtraç” i la “pulsió mínima”.

“La seva personalitat era enorme i imparable. És impossible encasellar-lo en un corrent determinat”, afirma Teresa Grandas, conservadora del Macba i comissària, juntament amb Bartomeu Marí, de l’exposició que aquest museu li va dedicar el 2010, Paral·lel Benet Rossell, que va repassar la seva trajectòria des de les perspectives de la cal·ligrafia i el cinema experimental. Va ser una exposició ambiciosa i Rossell no es va limitar a celebrar que se li dediqués una gran mostra. “Va posar el museu contra les cordes amb una obra que va fer expressament per a l’exposició: la instal·lació Penso amb la punta del pinzell incloïa tota la seva obra pictòrica, però les obres estaven embalades i només es podien percebre a través de les fitxes tècniques”, recorda Grandas. L’esforç que va fer el museu va tenir una bona recompensa: el 2012 es va exposar a la Biennal de São Paulo.

Dibuixos plens d’humor i ironia

Un dels trets destacats de l’obra de Benet Rossell és l’ús de l’humor i la ironia. Els dibuixos que va exposar a la Galerie Bazarine de París l’any 1970, coneguts com a “micrografies”, eren tan petits que s’havien de mirar amb una lupa. De fet, els va anomenar “dibuixos de cec” perquè el públic corria el risc de deixar-hi la vista. En aquesta línia del seu treball, “sembla que de vegades hi vegis dos personatges barallant-se o un altre que està content”. “Són com paraules gesticulants que es miren amb ironia determinades situacions i comportaments humans”, afirma la historiadora de l’art i comissària d’exposicions Pilar Parcerisas. Per al poeta i editor Antoni Clapés, que va fer una desena de llibres a quatre mans amb Rossell, a més d’editar alguns dels seus poemaris a l’editorial Cafè Central, “la seva obra s’ha d’entendre com l’exploració de mons interiors, com si mirés el món a través d’un microscopi i veiés els humans com bacils en moviment”. “Ell captava aquest moviment, i la poesia era una extensió de la seva obra. Va ser el més Fluxus de tots, malgrat que ell diria que no ho era”, subratlla Clapés.

En el camp de la poesia, Benet Rossell està situat en la línia de l’antipoesia d’un altre lleidatà desaparegut recentment, Carles Hac Mor. De fet Rossell va col·laborar en diverses ocasions amb ell i amb la seva companya, la poeta Ester Xargay. “El Benet era una persona absolutament creativa. Els seus poemes formaven part de l’art del seu art, i a l’hora d’escriure ho feia amb la mateixa llibertat que quan feia servir el llenguatge plàstic, i també es pot dir el mateix en el camp musical, ja que també va fer moltes peces d’art sonor”, explica Xargay.

Benet Rossell “trobava històries als racons”. “Li interessaven molt les coses petites. De casa al taller, trobava mil i un detalls que als altres ens passarien desapercebuts i que eren una forma de nodrir-se”, afirma Teresa Grandas. I, alhora, d’aquesta mirada microscòpica en podia sorgir una altra de macroscòpica. Una altra de les peces de nova producció que Rossell va fer per a l’exposició del Macba és un vídeo sobre la reforma d’El Molino, que reflecteix la transformació urbanística del Paral·lel. “Quan li demanaves alguna cosa concreta sobre la seva obra -afegeix la comissària-, la conversa s’allargava durant dues hores i acabaves en un punt que no tenia res a veure amb la pregunta i encara se seguien obrint més portes. Les explicacions les feia amb una coreografia de gestos”, recorda Grandas. “Era capaç d’unir poesia, acció i vida, tot en un mateix signe temporal”, subratlla Parcerisas.

Un economista descobreix l’art

Benet Rossell no només va ser polifacètic per la diversitat de llenguatges de la seva obra. Abans va ser-ho en la seva formació, ja que va estudiar economia, dret i sociologia, i pels treballs conjunts que va realitzar amb artistes com Joan Rabascall, Antoni Miralda, amb qui va fer diferents pel·lícules antimilitaristes, com La Cumparsita, i Jaume Xifra, que Alexandre Cirici Pellicer va batejar com el Grup de París. Va arribar a la capital francesa amb un grup d’economistes per fer una conferència sobre el pla Badajoz als primers anys 60 i es va quedar 15 anys a la ciutat. Ben aviat va deixar l’economia i es va endinsar en el món de l’art: es va inscriure als cursos de cinema del Comitè de Film Etnogràfic amb Jean Rouch i també va passar per la Université du Théâtre des Nations. “La seva aportació al cinema experimental és fonamental. Va documentar els cerimonials del Grup de París i aquests films van ajudar a eclosionar el grup”, explica Parcerisas. Pel que fa a la tasca de Rossell en el camp del cinema experimental, “és un referent important, sobretot als anys 70, perquè es movia en diverses direccions”. “Cada film era una peça diferent, i sempre fent servir la càmera i els estris dels 16 mil·límetres”, diu Eugeni Bonet, artista, comissari i escriptor. Després de manipular el cel·luloide de totes les maneres imaginables, als anys 80 Rossell es va decantar pel vídeo. I el seu treball cinematogràfic encara té un altre vessant: “És significativa la relació que va tenir amb professionals ben coneguts, sobretot amb Francesc Betriu [va col·laborar amb aquest cineasta i Gustau Hernàndez en l’argument d’ Els fidels servents i el guió de La plaça del Diamant ]. I va fer el guió d’un dels primers llargmetratges d’animació en català, Despertaferro ”, diu Bonet.

“Era un dels artistes catalans més intel·lectualment preparats, va viure molt bé la revolució de Maig del 68 i va ser dels primers que va captar la clara influència de la cultura oriental en l’art d’aquella època”, conclou el poeta Vicenç Altaió, que es va trobar amb Rossell per primera vegada a París a finals dels 70.