Adeu a Lluís Duch, un savi heterodox

BarcelonaPoc sospitàvem que l’absència inicial –insòlita– en les seves classes d’antropologia al màster de periodisme literari de la Facultat de Comunicació de la UAB, aquestes darreres setmanes, anunciava una catàstrofe d’aquesta magnitud. ¿Com emparaular –així, amb aquest neologisme que ell va estendre per designar les complexes relacions entre l’ésser i la mediació lingüística– el que ara sentim tantes i tants deixebles? El professor, antropòleg i monjo de Montserrat Lluís Duch, que mereix com pocs el reconeixement de ser un dels darrers grans savis del país, Creu de Sant Jordi el 2011, va morir dissabte al vespre a Montserrat, als 82 anys, a prop dels seus amics i germans de l’orde de sant Benet, com Hilari Raguer o Josep Massot. Com Duch solia dir, citant el seu mestre Ernst Bloch, “les possibilitats de cada ésser humà concret són limitades”, i, d’acord amb aquestes, fem només el que podem. La seva capacitat intel·lectual i divulgativa, i una humanitat empàtica i acollidora, ens feia sospitar, tanmateix, que en Lluís en tenia ben poques, de limitacions, i ara afrontem amb estupor el buit que ens deixa.

Format en la tradició de l’antropologia i la filosofia alemanya, es va doctorar a Tübingen i el seu retorn al país va assenyalar l’inici d’una fecunda activitat com a assagista i filòsof. Va repensar la història i les tendències de la cultura a Occident, i va ser professor de fenomenologia de la religió a Montserrat, Manresa i Tarragona. També va impartir classes a la Facultat de Teologia de Barcelona, a l’Institut d’Humanitats, a l’Institut del Teatre i a la UNAM de Mèxic.

Va exhibir una veu potent i singular amb els volums 'Mite i cultura'i 'Mite i interpretació' (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, anys 1995 i 1996), on defensava la necessitat del relat mític en la modernitat occidental com a “praxi de dominació de la contingència” d’un ésser condemnat a viure en un trajecte hermenèutic recurrent entre l’animalitat i la transcendència. “L’home és un ens 'finitum', que li ha estat donat de ser 'capax infiniti'”, és a dir, mortal però capaç de desitjar i concebre l’eternitat, escrivia el 1997 a 'Reflexions sobre el futur del cristianisme'.

Després vindrien 'Antropología de la comunicación' (dos volums, amb el professor Albert Chillón, publicats a Herder), la dedicació a l’antropologia de la salut, o, en diversos llibres, a l’estudi de la crisi del cristianisme des d’una perspectiva lliure, original i, segons les seves pròpies paraules, heterodoxa. “El cristianisme –deia en una entrevista que li vaig fer l’any 2000– és una religió de la desintegració perquè no és una religió sacerdotal, sinó profètica, que neix dels marges de la societat i que proposa una alternativa al sistema”.

Creador d’un pensament original i profund, deutor de Cassirer i Scheler, que articulava rigor i singularitat, radicalitat i ponderació, va definir com a subjecte de la seva visió un 'anthropos' radicalment ambigu, un ésser paradoxal, dotat d’una condició però no d’una natura única i congènita, sinó d’una que havia de ser completada “per l’artificial i l’adquirit”, és a dir, per la cultura. D’aquí el títol –'La condición ambigua'(Herder)– del llibre-entrevista que li va dedicar Chillón el 2012, que el definiria al pròleg com un 'meister' alemany, un savi mestre “inquisitiu i sensatament irreverent”.

Duch va completar, així mateix, una esplendorosa sèrie d’'Antropología de la vida cotidiana' (sis volums, publicats per Abadia de Montserrat i Trotta, alguns dels quals amb el professor Joan-Carles Mèlich, que més endavant, juntament amb Ignasi Moreta i Amador Vega, va coordinar el volum d’homenatge pel seu 75è aniversari, 'Emparaular el món. El pensament antropològic de Lluís Duch'). També va sistematitzar a 'Religió i comunicació' (2010), 'Religió i política' (2014) i 'L’exili de Déu' (2017, el seu darrer llibre) la seva perspectiva antropològica sobre la religiositat.

Però, malgrat ser un savi i un erudit, en Lluís era sobretot un home acollidor. Com si fóssim uns caminants d’Emmaús, després de xerrar amb ell sempre ens dèiem: “¿Oi que hem estat bé, al seu costat?” Una de les darreres aventures viscudes amb ell va incloure una intempestiva pujada a Montserrat un dissabte a la nit, molt tard, després d’una conferència i un sopar. “No hi haurà boira, oi?”, li vaig preguntar quan ja arribàvem a Monistrol, recelós. “No, no, en aquestes èpoques no n’hi sol haver”. En pocs minuts estàvem envoltats d’una espessa cortina impenetrable. A cada revolt de la carretera hi endevinava l’escena d’una mort segura. Ell, en canvi, va observar la situació amb una calma que fregava l’estoïcisme. “Ah, això deu ser el fenomen que anomenen 'la campana'”, va comentar, i va seguir desgranant autors i cites, connectant el jazz amb Gadamer, o Bloch –sempre Bloch– amb absolutament tot. Tranquil. Com si una certa llum interna el guiés. I com si jo, aquella nit, estant a prop seu, també la sentís. En Lluís se’n va; la llum es queda. Bon viatge, vigilant de la talaia.