Mor Antoni Vila Casas, el farmacèutic amb cor de mecenes

Barcelona“No m’interessa gens, no m’interessa el que pensin de mi, no m’interessa gens...”  Aquests versos de Salvat Papasseit que ell feia servir molt sovint quan li preguntaven defineixen una mica la manera de ser de l'empresari farmacèutic i mecenes Antoni Vila Casas, mort als 92 anys aquest dijous. La seva mort s'ha fet pública dissabte a la matinada. El col·leccionista ha sigut un dels grans mecenes de l'art català, l'únic que adquiria per als seus fons des d'una militància molt ben estructurada, i per això va crear la Fundació Vila Casas, que disposa de quatre espais expositius amb un pressupost d'uns 4,5 milions a l'any.

Tot i que els últims dos anys estava preocupat per com la crisi de la pandèmia havia afectat els comptes de la fundació, que té un patrimoni en part immobiliari per poder subsistir amb el temps, Vila Casas tenia previst que la seva fundació tingués continuïtat per si mateixa, i per això havia posat la major part de la seva fortuna a treballar per assegurar que la seva labor social de divulgació de la creació dels artistes catalans es mantingués en el temps. “La Fundació comprarà fins a l’any 2030", va decidir. Tenia previst que l'arc temporal del seu fons anés des del 1930, any en què ell va néixer a Barcelona, fins al 2030 per mostrar "cent anys d'art català contemporani". "Després, es tornarà a concentrar en els temes de salut, que no ocupen lloc”.

La salut va ser, precisament, el primer objectiu d'aquesta fundació creada el 1986 i que sempre ha mantingut una branca dedicada a la divulgació, tant amb l’Informe Quiral com amb les seves pròpies inversions en investigació a través de fons de capital risc especialitzats. “Mai he deixat d’estar lligat a la recerca científica”, comentava en una entrevista de fa uns anys, i és així perquè la recerca va ser la seva passió i també l'origen de la seva fortuna. Fill d'una família d'empresaris tèxtils, es va decantar per la indústria farmacèutica gairebé per casualitat, per influència d'un amic, amb qui va acabar no sols adquirint diverses farmàcies sinó també, poc després, el seu primer laboratori, Laboratoris Prodes, amb diversos socis. Allà hi feien sals de bany i un xarop expectorant, Prodesmicina, que va entrar a la Seguretat Social, cosa que els va fer augmentar molt les vendes. "Va ser el primer xarop que es venia amb pot de plàstic", recordava Vila Casas, que amb el temps va arribar a ser president de Farmaindustria, la patronal espanyola. El gran èxit de Prodes va venir el 1964 de la mà de Diazepan Prodes, un producte que encara està al mercat i amb bones vendes i que els va costar un plet contra els laboratoris La Roche, que fabricaven el Valium.

“El Valium valia 80 pessetes i nosaltres el veníem a 30 –recordava–. Això suposava un cert estalvi i, esclar, vam fer un forat en el mercat. Llavors no hi havia patent de producte, sinó de procediment, no podies fer-ho de la mateixa manera. La Roche va pagar dos investigadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques perquè analitzés el procés de fabricació del Diazepan i d’un altre producte de la Lacer similar, que valia 50 pessetes. L’informe va concloure que els tres productes s’havien fet igual i semblava tot perdut. El nostre advocat de patents va aconsellar que ho moguéssim a nivell polític. En aquell temps jo anava molt als toros i era amic de Pere Balañà, a través del qual coneixia el ministre de Governació, Garicano Goñi. Ell va parlar amb el director general de Farmàcia, que va dir que això només ho podia resoldre el Caudillo. Jo vaig dir que no aniria a parlar-hi, però l’hi van explicar a Franco, li van dir que eren productes de laboratoris espanyols que feien la competència a La Roche, que eren més barats i que podien estalviar entre 5 i 7 milions a la Seguretat Social. I Franco va agafar el telèfon i va trucar al director del CSIC”. El resultat, conclou, és que l’informe ja no deia amb total seguretat que era el mateix procediment, sinó “que hi havia la probabilitat” que es fabriqués igual. Amb aquest matís ja van guanyar el plet als jutjats i el Diazepan es va convertir en un producte normatiu.

Després d'allà van venir altres productes, com el Tepazepan, un antidepressiu, i així el laboratori va anar creixent fins a arribar a comprar quatre laboratoris més que van multiplicar molt els guanys. “Més endavant, jo veia que a la farmàcia la gent que demanava el Diazepan, que era un calmant, també demanava el Tepavil, que era un antidepressiu –explica–. Vaig pensar que estava cantat que havíem de fer un producte que els ajuntés tots dos, que en vam dir Tepazepan, i així estalviaríem una recepta i diners a la Seguretat Social. Durant tres anys va ser el líder del mercat d’antidepressius”. Amb el temps el laboratori va anar creixent i van comprar quatre laboratoris més que van multiplicar els guanys. El 1986 es va crear Prodesfarma, que ja era un gran hòlding amb laboratoris també internacionals, i un centre d’investigació que va arribar a tenir més d’un miler de treballadors. Facturaven xifres que arribaven als 35.000 milions de pessetes a Espanya i als 7.000 a Europa i molts dels seus productes entraven a les prescripcions de la Seguretat Social, cosa que n'afavoria molt la venda. Amb Prodesfarma la recerca ja es va fer d’alt nivell i allà es van inventar la molècula de l’aceclofenac, que es va comercialitzar finalment el 1992 com a Airtal, un antiinflamatori i analgèsic pensat per no produir acidesa a l’estómac i que encara està a la venda. Amb aquest nou producte van ser la primera empresa espanyola que registrava un producte a Europa i el van poder comercialitzar en 15 països. La recerca, però, era molt cara i requeria laboratoris molt grans, per la qual cosa, finalment, el 1996 Prodesfarma es va fusionar amb Laboratoris Almirall, dels germans Gallardo, i Vila Casas, que tenia 67 anys, va deixar la companyia.

Tres museus i un espai d'art

No es va retirar del tot, però, perquè un any abans, amb molt olfacte comercial, com s’ha demostrat, ja havia comprat Aquilea, especialitzada en complements alimentaris i parafarmàcia, una empresa que també va funcionar molt bé i que el 2005 va vendre als laboratoris Uriach. “El 2003 em van diagnosticar un limfoma i vaig decidir vendre les accions a Almirall-Prodesfarma i, per coherència, també Alquilea”, comentava. En aquell moment ja havia creat la Fundació Vila Casas, que ha sigut la seva gran passió els últims anys. “La primera obra que vaig comprar, quan encara feia la carrera, va ser una escultura de marbre negre de Sergi Aguilar que em va costar 80.000 pessetes”, recordava. Des de llavors no va parar i la seva col·lecció, de més de 3.000 obres, la presenta en tres museus: la pintura al Museu Can Ramis de Barcelona, l’escultura al Museu Can Mario de Palafrugell i la fotografia al Museu Palau Solterra de Torroella de Montgrí. A més, també té l’Espai Volart, al carrer Ausiàs March de Barcelona, on presenta exposicions temporals.

“Sempre he sigut catalanista, ja em ve de família, perquè un dels avis va firmar les Bases de Manresa, i penso que la cultura i la tradició són les senyes d’identitat d’un país –assenyalava–. Per a mi la cultura es concreta en les disciplines que m’agraden, que són la pintura, l’escultura i la fotografia, i la tradició està representada en el lloc on poso les obres, que sempre són antigues fàbriques, vells palaus o edificis emblemàtics. Can Mario era una fàbrica de suro; Can Framis, de llana. Sempre hi ha una raó”.

La notícia del limfoma, pel qual ha rebut tractaments experimentals que havien resultat prou exitosos fins ara, el va agafar mentre posava en marxa el primer museu, el de Can Mario d’escultura. "Quan em va dir que tenia dos anys de vida vaig pensar que no ho veuria acabat –recordava–. Li vaig demanar a l’escultora Rosa Serra si em faria una escultura meva, per poder-ho veure i ser-hi present. Primer em va fer una escultura de fang, però em va dir que es trencaria; després ho va intentar en guix, però semblava que ja estigués mort, i, finalment, la vam fer de bronze. Quan va estar feta, però, la vaig embolicar en una manta blava i la vaig guardar en una caixa al magatzem. Tenia 74 anys, i quan vaig fer els 80 anys tothom em deia que la posés. Però no, no la poso. Que la destapi la meva dona el dia que em mori". Ha arribat l'hora.