Mor Anna Karina, icona de la Nouvelle Vague

Barcelona“Estic trista perquè em parles amb paraules i jo et miro des dels sentiments”, deia Marianne a Pierrot mentre eren en un moll solitari, amb el blau del mar al fons i un papagai entre els braços. “No tens idees: només sentiments”, li recriminava ell. Però la noia replicava: “En els sentiments també hi ha idees”. La mirada curiosa de l’actriu Anna Karina s’ha apagat als 79 anys, a París, a conseqüència d’un càncer. Quan va rodar l’accelerada, absurda i hilarant Pierrot el boig a les ordres de Jean-Luc Godard encara no tenia 25 anys, però ja havia participat en una vintena de produccions. El seu nom ja era un dels puntals interpretatius de la Nouvelle Vague francesa, juntament amb Jean-Paul Belmondo, Jeanne Moreau, Jean Seberg i Jean-Pierre Léaud.

Nascuda el 1940 a Dinamarca, Hanne Karin Bayer va començar una doble carrera com a cantant i model al seu país d’origen abans d’instal·lar-se a París als 17 anys. Va ser Hélène Lazareff, directora d’ Elle, qui li va donar una oportunitat per aparèixer a les pàgines de la revista que dirigia: la seva elegància i picardia van fer que Coco Chanel la rebategés com a Anna Karina, joc de paraules que remet a una de les heroïnes adúlteres més conegudes de la història de la literatura, l’Anna Karènina de Lev Tolstoi. La trobada amb Jean-Luc Godard, que acabava de filmar Al final de l’escapada (1959), va ser explosiva: Karina va rebutjar participar en El petit soldat perquè havia d’aparèixer despullada en una escena, però poc després del rodatge fallit -era el 1960- es va casar amb el cineasta francosuís, tot i que la relació es va acabar al cap de poc. Va participar en set pel·lícules seves, començant per Una dona és una dona (1961) i arribant fins al film col·lectiu L’ofici més vell del món (1966): enmig hi queden, entre altres, la comèdia negra Banda a part (1964), la distopia Alphaville (1965) i Pierrot el boig, un dels cims de la seva filmografia, la història de fugida d’una parella d’amants que trenquen amb la monotonia burgesa i proven de tirar endavant la seva flamígera història d’amor enmig d’escenes surrealistes i la inevitable feixuguesa d’una nova monotonia, encara que sigui viscuda al marge de la llei.

Però Anna Karina ha sigut molt més que les col·laboracions amb Godard. Se la pot veure a Cléo de 5 a 7, d’Agnès Varda (1961), El maig bonic, de Chris Marker (1963), Suzanne Simonin, de Jacques Rivette (1965), L’estranger, de Luchino Visconti (1966), i Ruleta xinesa, de R.W. Fassbinder (1976). També va dirigir pel·lícules com Viure junts (1973) i Victoria (2008). I de la seva trajectòria com a cantant cal destacar les col·laboracions amb Serge Gainsbourg i Une histoire d’amour (2000), disc fet a mitges amb un altre chanteur extravagant, Philippe Katerine.