Mor als 66 anys el director teatral Joan Ollé

BarcelonaLa versatilitat va ser un dels puntals en la trajectòria del director teatral Joan Ollé, des que va ser un dels fundadors de la companyia Dagoll Dagom als anys 70 fins als seus últims espectacles, com La mort i la primavera al TNC, on va tornar a demostrar el talent per convertir en material escènic novel·les i qualsevol altre text literari. Ollé va morir ahir de matinada als 66 anys al seu domicili de Barcelona víctima d’un infart, i, per aquesta mateixa versatilitat, deixa un buit en més camps que el teatral: en la televisió és recordat per L’illa del tresor, el programa que va presentar amb Joan Barril al canal 33, i en el radiofònic per la seva col·laboració al programa El Cafè de la República de Catalunya Ràdio. Ollé també es va endinsar en el terreny musical, i va inaugurar la 17a edició del Festival de Peralada amb un muntatge sobre les Cròniques amb música de Jordi Savall. En paral·lel a la seva trajectòria teatral, Ollé va dirigir els actes institucionals de la Diada Nacional de Catalunya diverses vegades.

Joan Ollé, nascut a Barcelona el 1955, es va poder endinsar en terrenys tan diversos potser perquè va tenir un altre puntal molt clar on agafar-se i desplegar-se: la paraula. “Una nit, en un Grec, una companyia on hi havia trenta mil senyors que feien coses sense parar, de cop i volta, després de veure mil tonteries, la Núria Espert es va plantar allà davant i va començar a xerrar. Aquell dia em vaig adonar que amb la paraula n’hi havia prou”, va recordar Ollé en una entrevista amb Elisenda Roca publicada a l’ARA. “Tant ballar, saltar, patinar, moure’s, tanta feina no servia per a res. La Núria, plantada al mig de l’escenari, va començar a regnar”, va explicar.

“Va fer entrar al teatre català uns textos que no eren teatrals, que eren literaris, poètics, assagístics, i els va convertir en espectacles teatrals potents, amb una vivacitat que no t’imaginaves que podien tenir”, va recordar ahir Salvador Sunyer, que durant els anys que va ser el director d’El Canal, el centre d’arts escèniques de Salt i Girona, va encarregar a Ollé muntatges com Coral romput, de Vicent Andrés Estellés; El jardí dels cinc arbres, amb textos de Salvador Espriu, i Joan Margall, la llei d’amor. “Ollé va donar una utilitat a la literatura catalana que era difícil de trobar en una època en què no hi havia la quantitat de textos teatrals que hi ha ara. A Catalunya i a Espanya ningú ho havia fet com ell, i ha marcat una manera de fer molt pròpia; no crec que hagi creat escola”, afegeix Sunyer.

Joan Ollé es va llicenciar en filosofia i lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona i en art dramàtic per l’Institut del Teatre. La seva trajectòria va arrencar amb dos muntatges de la companyia Dagoll Dagom amb textos dels poetes Rafael Alberti –Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos (1974)– i Joan Salvat Papasseit –Nocturn per a acordió (1975)–. Pocs anys després va dirigir els primers muntatges que el van consolidar, No hablaré en clase, juntament amb Josep Parramon, amb Pepe Rubianes; i Quan la ràdio parlava de Franco, de Josep Maria Benet i Jornet i Terenci Moix. Als anys 80 va dirigir autors com Jean Racine (Els pledejaires ), Bertolt Brecht (Baal ), José Sanchis Sinisterra (Crímenes y locuras del traidor Lope de Aguirre ). I als 90 va portar a l’escenari L’hora dels adéus, de Narcís Comadira; De poble en poble, de Peter Handke, que va rebre el Premi Ciutat de Barcelona, i Accident, de Lluïsa Cunillé.

“Ens deixa per al record una quantitat ingent d’espectacles. Al currículum s’hi feia posar «He vingut a aquest món a passar l’estiu», i ara hi serà per sempre”, diu el comunicat que va publicar el Teatre Lliure, on va ser membre de l’equip de director artística durant l’etapa d’Àlex Rigola. “En Joan Ollé era alhora contingut i exagerat, dispers i precís, amable i excessiu –va piular l’escriptor Josep Maria Fonalleras–. El teatre català no s’entén sense el seu mestratge, la seva ambició, els clars i obscurs. I la ràdio i la tele: sagaç, inesperat, intel·ligent, juganer”.

Durant l’etapa de Xavier Albertí al capdavant del TNC, Ollé va ser un dels noms habituals de la programació: va fer El somni d’una nit d’estiu, de William Shakespeare; Doña Rosita la soltera, de Federico García Lorca, i La solitud dels camps de cotó, de Bernard-Marie Koltès. Fora de Catalunya, Ollé va dirigir el Nobel Mario Vargas Llosa i Aitana Sánchez Gijón a Los cuentos de peste i va convertir la cantant Lolita en una Colometa memorable al monòleg en castellà de La plaça del diamant.

Joan Ollé també va ser professor de l’Institut del Teatre des del 1980 fins al juny del 2021. La seva sortida de la institució va anar lligada a les acusacions d’abús de poder i assetjament sexual d’alumnes i exalumnes del centre, destapades per l’ARA en un reportatge d’investigació publicat el febrer del 2021. Arran de les denúncies dels testimonis, l’Institut del Teatre va apartar Ollé de la docència i va encarregar una investigació a la comissió de prevenció i d’investigació d’assetjaments. L'Institut del Teatre va portar les denúncies dels estudiants a la Fiscalia, que va acabar arxivant el cas. Ollé va negar haver comès abusos i assetjament, però va demanar perdó si la seva “forma d’ensenyar” havia “pogut fer mal”. El novembre de l'any passat, Ollé va anunciar que obria a Barcelona l'Espai Canuda, un local privat d’assaig per promoure les arts escèniques i les humanitats, on tenia en projecte un muntatge amb l'actor Pep Munné, basat en una obra de Stéphane Charbonier, un dels membres de la revista satírica Charlie Hebdo mort en l'atac terrorista islamista en el qual van morir onze persones el 2015.