Mor als 93 anys Miguel Milá, degà del disseny clàssic català

BarcelonaEl dissenyador Miguel Milá, que ha mort aquest dimarts als 93 anys, deixa un llegant desbordant, ple d'objectes icònics com els llums TMC, TMM i Cesta, el banc Neoromántico i la llar de foc A-14, alguns dels quals continuen al mercat després de mig segle. Milá és considerat un dels pares del disseny a l'Estat, i al mateix temps sembla que la part encara més important de la seva herència és ell mateix, la petjada que ha deixat personalment. Per adonar-se'n, n'hi havia prou amb el contacte puntual amb ell amb motiu d'alguna presentació, llegir les seves entrevistes o mirar el documental que li va dedicar Poldo Pomés l'any 2017.

"Hi ha una sèrie de característiques en la personalitat de Miguel Milá que fan que la gent al seu voltant l'admiri i se senti còmoda al seu costat, cosa que genera una predisposició extraordinària cap a l'aprenentatge", afirma l'enginyer Francisco Gaspar Quevedo al pròleg de la tesi doctoral que va dedicar a Milá. "Posseeix un bagatge professional com pocs dissenyadors a Espanya –continua Gaspar–, cosa que fa que en puguem aprendre molt, però és el seu caràcter afable i proper el que fa que no només en puguem aprendre, sinó que en vulguem aprendre. Miguel Milá és una persona discreta, senzilla, pràctica i natural [...]. És disciplinat, però no rígid, i encara que és diligent i responsable, té un gran sentit de l'humor i gaudeix tant de la feina com del temps lliure. És un home d'esperit jove, per això s'entén perfectament amb altres generacions; de fet, no permet que ningú li parli de vostè".

Així, no és difícil imaginar-se que Milá hauria tret ferro a aquest elogi amb alguna de les seves frases impregnades alhora de tendresa i sornegueria, com aquelles en què criticava des de les dutxes inintel·ligibles dels hotels i la sobreactuació dels cuiners avantguardistes fins a l'excés de turisme a Barcelona, de la qual, malgrat tot, continuava enamorat. Sense oblidar tampoc els deliris estètics de Donald Trump: "Ha canviat la Casa Blanca i hi ha posat la Casa Daurada", deia en una entrevista concedida a Antoni Bassas fa uns anys.

L'energia de Miguel Milá semblava inesgotable. Havia deixat d'anar en moto fa pocs anys, després de patir la covid, i va estar involucrat en la retrospectiva més ambiciosa de la seva obra, titulada Miguel Milá. Dissenyador (pre)industrial, que va obrir les portes el febrer d'aquest any al Centro Cultural de la Villa Fernán Gómez de Madrid. Coincidint amb aquella mostra va rebre el premi Madrid Design Festival Award en homenatge a la seva carrera, i fa un mes l'Ajuntament de Barcelona va fer públic que li atorga la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona com a reconeixement "a una trajectòria professional que ha contribuït a la projecció internacional de la ciutat i del país".

Abans, Milá ja havia rebut tots els grans reconeixements institucionals: el primer Premio Nacional de Disseny, que va rebre el 1987 juntament amb André Ricard; la Creu de Sant Jordi (1993); el Compasso d'Oro de l'ADI italià (2008); el Premi Nacional de Cultura (2010), i la Medalla al Mèrit en les Belles Arts. I tot això sense comptar els vuit Deltes d’Or i els nou Deltes de Plata que es van emportar alguns dels seus treballs. "Tot i ser molt correcte i educat, no dona gaire crèdit al que pensin els altres, i encara que és prou flexible per canviar d'opinió creu fermament en allò que pensa, i ho defensa a capa i espasa", diu també Gaspar.

Alliberar-se del jou dels estudis d'arquitectura

Nascut a Barcelona en una família aristocràtica, Miguel Milá, que era el vuitè de nou germans, va estar en contacte amb el món de l'art i l'arquitectura des de ben petit: el seu oncle Pere Milá i la seva esposa Roser Segimon van encarregar la Pedrera a Antoni Gaudí. I el segon cognom de Miguel Milá és Sagnier, el mateix que un altre dels grans arquitectes del Modernisme, Enric Sagnier, del qual era descendent per part de mare. Al disseny, Milá hi va arribar per casualitat, després d'abandonar els estudis d'arquitectura. De fet, acostumava a dir que un dels dies més feliços de la seva vida va ser el dia que havia deixat els estudis.

Però el disseny no era un fenomen estrany dins la família, ja que el seu germà Leopoldo, un altre pioner, va ser el dissenyador de la motocicleta Impala. “Treballava a l’estudi del meu germà [Alfonso Milá] i de Federico Correa, i em va agradar més la feina que els estudis. Em vaig cansar d’estudiar i, sobretot, dels exàmens”, recordava Miguel Milá. Com a dissenyador es considerava “autodidacta”, i al llarg de la seva trajectòria va fer més de 240 projectes. "En realitat soc un dissenyador preindustrial –explicava–. Em sento més còmode amb els procediments tècnics que em permeten corregir errors, experimentar durant el procés i controlar-lo al màxim. D'aquí també la meva preferència per materials nobles, que saben envellir".

Així mateix, Milá vivia el disseny tan íntimament que en el seu llibre L'essencial. El disseny i altres coses de la vida (Rosa dels Vents) explicava que els primers destinataris d'algunes de les seves obres eren la seva dona, María Valcárcel, i els seus fills, Juan, Gonzalo –amb qui va col·laborar–, Micaela i Lucas. "A la meva dona també li he fet collarets, sandàlies, cinturons, bosses de mà... En fi, de tot".

Alguns dels puntals de la filosofia de Miguel Milá són l’economia de mitjans, els materials nobles i l’afany d’intemporalitat, perquè creia que els objectes “han de satisfer el màxim amb la màxima simplicitat”. “S’ha d’emocionar amb la simplicitat. Com més simple és un objecte, més gran és l'emoció”, assegurava. Així mateix, insistia en el fet que el seu afany era “satisfer la necessitat de la gent” i que treballava perquè se l'estimessin. Una de les primeres fites professionals de Miguel Milá va ser la creació de Trabajos Molestos o TRAMO, juntament amb dos amics arquitectes, Francisco Ribas Barangé i Eduardo Pérez Ulibarri. Es tractava d'una empresa de disseny i producció de mobiliari d'interior d'on van sortir les primeres versions dels llums TMC (1958) i TMM (1961). I en el terreny de l'interiorisme, va brillar en la reforma de l’Hospital Clínic (1980-1984). “El vam canviar completament, li vam donar una gran empenta, però ens va costar molt convèncer-los”, recordava. Més endavant, també va fer el disseny del pavelló català a l’Exposició de Sevilla, les exposicions de Tàpies al Saló del Tinell de Barcelona i de Dalí al Museo de Arte Contemporáneo de Madrid i l’exposició Barcelona - París - Nova York al Palau Robert.

Més endavant, cap als anys 2000, Milá va obrir el seu propi estudi, va perfeccionar la seva tècnica i va presentar versions optimitzades d'alguns dels seus treballs. “Un llum està més temps apagat que encès, així que cal cuidar molt la seva forma perquè contribueixi a l'espai de la manera més emocionant possible”, deia quan va donar el seu arxiu amb més de 2.000 esbossos, plànols i maquetes al Museu del Disseny l'any 2016. En paral·lel a la seva feina com a dissenyador, Miguel Milá va ser professor durant catorze anys, en escoles barcelonines com Elisava i Eina.