Mor per covid Ricardo Bofill, el "nòmada" de l'arquitectura catalana

BarcelonaL'arquitecte Ricardo Bofill, conegut per edificis com el Teatre Nacional de Catalunya, el Walden, l'hotel Vela i la T1 de l'aeroport del Prat, ha mort per coronavirus aquest divendres als 82 anys. Al llarg de la seva trajectòria va construir un miler d’edificis arreu del món i grans obres urbanístiques, com la prolongació de l'avinguda de la Castellana a Madrid. “La meva personalitat està construïda a partir de les circumstàncies d’un nòmada que va proposant idees en llocs diferents", va dir ell mateix quan la UPC el va fer doctor honoris causa fa uns mesos. Precisament la seva formació va arrencar en aquesta universitat, però el van expulsar el 1957, en plena dictadura franquista, i va continuar els seus estudis a Suïssa. “No es pot projectar a Pequín tal com es faria a Barcelona”, va dir també Bofill aleshores. El comiat se celebrarà els dies 26 i 27 de gener al seu estudi.

Ricardo Bofill, nascut a Barcelona el 1939, es definia a ell mateix com un "nòmada" per tota la feina que va fer arreu del món. “Era un arquitecte internacional que vivia aquí a Barcelona, però que havia quedat com amagat”, diu Enric Granell, un dels arquitectes que va impulsar el doctorat honoris causa. “A Bofill li van fer un cert buit, perquè quan va arribar la democràcia Oriol Bohigas va capitalitzar la transformació de Barcelona, i Bofill tenia èxit a tot el món, però aquí no. Aquí va fer l’aeroport, però tot el que li encarregaven aquí l'hi demanaven des de Madrid. Era una mica el proscrit, i nosaltres vam intentar normalitzar el reconeixement del seu valor”, explica Granell. Bofill va estar en actiu fins a l'últim moment: el seu estudi, el Taller d'Arquitectura, té en curs la creació d'una ciutat intel·ligent a la Xina i altres projectes a Rússia, el Marroc, França, els Estats Units i l'Aràbia Saudita. Al començament de la seva trajectòria va ser conegut per la utopia social de La Ciutat en l’Espai, de la qual és un reflex el Walden 7 a Sant Just Desvern, i més endavant pel postmodernisme amb tints classicistes de l'INEF i el TNC. També va ser una figura trencadora al sector català, i el juliol de l'any passat va afirmar que no li havien donat el premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes, "per una qüestió d'enveges".

Bofill, que d'alguna manera sempre va ser un excèntric respecte a les tendències dominants a Catalunya, assegurava que els canvis que havia experimentat al llarg dels anys, des de les utopies dels seus inicis fins al postmodernisme classicista posterior, eren el resultat de les circumstàncies que li havia tocat viure. "Vaig tenir problemes polítics: em van fer fora de la universitat, el país em va tornar a fer fora, i això va fer que marxés, primer a França, després a Algèria, Suècia, els Estats Units, el Canadà, el Japó...", va dir durant una conferència al juliol com a president del guardó internacional dels premis FAD d'arquitectura. "No vull ser el model de ningú –va afegir–. Al final el que m'agrada de l'arquitectura, el que crec que sé fer, són dues coses: el disseny urbà, la gran escala, i intentar crear llenguatges arquitectònics diversos i no repetir sempre els mateixos". Bofill va tornar a fer una demostració de força al novembre quan la UPC el va investir doctor honoris causa. En un acte que es va celebrar a la basílica de Santa Maria del Mar, va assegurar que “Catalunya és un país inacabat, en construcció, on la situació de l’arquitectura no és òptima".

Arquitecte precoç

Bofill va fer servir el despatx del pare per fer el primer projecte quan tenia 19 anys i la primera obra pròpia, una casa unifamiliar per a una tieta a Eivissa, als 21. Des del començament de la seva trajectòria va treballar amb molta ambició. El 1963, quan tot just tenia 24 anys, va fundar el Taller d'Arquitectura, un grup format per professionals de diferents disciplines per donar resposta a les problemàtiques arquitectòniques des de la mirada d’enginyers, urbanistes, sociòlegs, escriptors, directors de cinema i filòsofs. Des d'aleshores treballava des de Barcelona, però intentant entendre i adaptar-se a la situació social i econòmica de cada lloc del món on desenvolupava un projecte. "Haver-me convertit en un nòmada em dona una altra visió del món, molt particular i que només pots compartir amb gent que també viatja molt", deia Bofill, que en el terreny més personal va ser una de les cares més emblemàtiques de la Gauche Divine i va estar casat amb l'actriu de l'escola de Barcelona Serena Vergano.

Des del començament de la dècada dels 2000 la tasca principal del Taller d’Arquitectura es va reagrupar a la seva seu barcelonina, en una antiga fàbrica de ciment a Sant Just Desvern. Els seus fills Ricardo i Pablo continuen amb l'estudi, i asseguren que "el vertader llegat" que deixa són també les 130 persones de trenta nacionalitats que treballaven per a ell.