Mor als 79 anys l'actor Juan Diego

BarcelonaAquesta és una història de vocació, compromís i passió. L'actor Juan Diego, el señorito Iván de Los santos inocentes, el nudista anarquista de París-Tombuctú i el pare veterà que ha d'aguantar el fill paràsit de Vete de mí, un dels referents del cinema, el teatre i l'audiovisual espanyols, ha mort aquest dijous als 79 anys després d'una llarga malaltia. El món de l'actuació l'acomiadava aquest dijous amb l'estima que ell va dedicar a la professió: "Mestre, amic, actor enorme, referent de tantes coses, lluitador, home cabal, compromès i solidari", deia Carlos Bardem. "El teu teló cau i ens agafa a contrapeu", deia Antonio Banderas. Pepón Nieto en destacava la "complicitat, el rigor, el respecta al públic i al company".

Nascut a Sevilla el 1942, Juan Diego Ruiz Moerno era actor des dels 15 anys, quan va trepitjar per primera vegada un teatre. La seva posada de llarg va amb un Tot esperant Godot de Beckett quan tot just en tenia 18. Un cop instal·lat a Madrid, va foguejar-se en tota mena de produccions de l'època a l'Estudio 1 de TVE. Tanmateix, va ser el cinema el que va elevar la seva trajectòria quan superava els 40 anys, en la dècada dels 80, amb pel·lícules com l'opressiva Los santos inocentes, de Mario Camus, un dels seus papers més recordats, que va marcar "un abans i un després" en la seva carrera, reconeixia, i li va obrir la porta a històries icòniques del cinema, com la dels còmics ambulants El viaje a ninguna parte, de Fernando Fernán Gómez.

Fill d'un poblet rural sevillà -Bormujos, que ha decretat tres dies de dol- i militant del Partit Comunista fins a la victòria del PSOE, es va ocupar d'interpretar en aquesta etapa de la seva carrera un reguitzell d'odiosos señoritos, franquistes i capellans que oferien un retrat cru i amarg de la postguerra. Mai no va deixar l'activisme polític, ja fos reivindicant les condicions laborals dels intèrprets a la mítica vaga del 1975 o aixecant la veu contra la Guerra de l'Iraq. Juan Diego encadenaria les primeres nominacions als Goya en aquella època interpretant el dictador Franco a Dragon Rapide, fent de sant Joan de la Creu a La noche oscura de Carlos Saura i de monjo al El rey pasmado d'Imanol Uribe, que finalment li valdria el premi a actor secundari (1991). La segona estatueta, de nou nominacions, se l'enduria per París-Tombuctú de Berlanga (1999) i la tercera, la que li va valdre per fi el Goya a millor actor principal el 2007 i la Concha de Plata del Festival de Sant Sebastià, va ser per Vete de mí, la història d'un altre actor acabadot que ha d'acollir un fill que es resisteix a créixer. Sempre solvent i rigorós, la seva presència era una garantia de solidesa i credibilitat. I també la seva veu; no és estrany que fos narrador de diversos documentals, com el de la Pasionària o Camarón. "Mai va canviar la seva manera de pensar: era recte, però també entranyable, apassionat però no dels que els agrada portar la contrària perquè sí. Tenia molta temprança i era un professional excel·lent. Però sobretot un amic meravellós", diu l'expresident de l'Acadèmia del Cinema Espanyol i productor Enrique González Macho.

Al llarg de la seva carrera no va abandonar el teatre i hi va dedicar llargues èpoques, amb obres d'Antonio Gala o Marsillach. També va interpretar El lector por horas, de José Sanchis Sinisterra, amb la filla del dramaturg, Clara Sanchis, mare del fill petit de l'actor. En els últims anys havia estat vinculat al Teatro Español -on s'instal·larà la capella ardent aquest divendres- amb títols com Una gata sobre un tejado de zinc caliente i La lengua madre. També va tenir alguns papers de gran popularitat televisiva, en els inicis als anys 80 (en sèries com Las doce caras de Eva, Suspiros de España o un Don Juan Teorio que es veia cada any per Tots Sants), i més recentment en el paper del comissari Lorenzo Castro de Los hombres de Paco (2005-2010).

Després d'una dècada allunyat del cinema, amb el canvi de segle va tornar a enfilar un seguit de pel·lícules amb gran ressò: a You're the one, de José Luis Garci, interpretava de nou un capellà desfet de la postguerra; a Torremolinos 73 de Pablo Berger feia de productor de cinema eròtic en Super 8; a El séptimo día de Carlos Saura era un dels assassins de la matança de Puerto Hurraco, i un pagès al drama La vida que te espera de Manuel Gutiérrez Aragón. La interpretació del militar Alfonso Armada li va valdre l'última nominació pel telefilm 23-F: la película. Després vindrien títols com Todo es silencio, de Cuerda, el drama No sé decir adiós i la comèdia El cover, en què el rastre de la malaltia ja li impedia ser l'actor portentós, de dicció clara i presència forta, que han marcat una carrera prodigiosa.