Mor Abbas Kiarostami, el mestre del cinema iranià
El director d''El gust de les cireres' ha sigut un nom cabdal del cinema d'autor dels últims quaranta anys, un dels grans exploradors de la hibridació entre la ficció i el documental
BarcelonaEl cineasta iranià Abbas Kiarostami va morir aquest dilluns a París als 76 anys, a causa d’un càncer contra el qual lluitava des del març. La notícia ha caigut com una bomba entre els aficionats al cinema. Kiarostami és una de les grans figures mundials de la modernitat cinematogràfica, un renovador de les formes sempre a la recerca de la puresa i la poesia. Sense ell, és impossible explicar el cinema d’autor dels últims quaranta anys: qualsevol cineasta que hagi jugat a barrejar ficció i realitat en les últimes dècades té un deute amb Kiarostami, en sigui conscient o no. Ell és la baula imprescindible que uneix el neorealisme italià i el cinema contemporani.
Nascut el 1940 a Teheran i d’orígens humils, Kiarostami va estudiar pintura a la universitat i va entrar en contacte amb l’audiovisual rodant anuncis per a la televisió. El seu primer èxit internacional va ser la petita faula On és la casa del meu amic?, del 1987, un enlluernador exercici de minimalisme poètic i moral amb actors no professionals. Arran d’un terratrèmol que sacsejaria la regió on es va rodar el film, el cineasta hi retornaria en dues pel·lícules posteriors, I la vida continua (1992) i A través de les oliveres (1994), que difuminen encara més la frontera entre la realitat i la ficció. Els tres films formen una trilogia molt aclamada, tot i que el reconeixement definitiu va arribar el 1997 amb la Palma d’Or a Canes per a El gust de les cireres, en què un home decidit a suïcidar-se condueix pels voltants de Teheran buscant algú que l’enterri.
Kiarostami va guanyar un gran prestigi a l’Iran gràcies al reconeixement obtingut a l’estranger, però també va ser molt criticat per coses com fer un petó a una dona amb qui no estava casat, Catherine Deneuve, en rebre la Palma d’Or. El director va aconseguir evitar la censura iraniana al llarg de bona part de la seva carrera. En lloc d’exiliar-se després de la Revolució Islàmica del 1979, com van fer molts cineastes, va continuar treballant-hi, explorant la realitat iraniana i negociant amb els censors però sense renunciar mai al rigor intel·lectual ni a la veritat. El seu llegat va més enllà de la seva obra i influència: Kiarostami va col·laborar i ajudar altres directors iranians com Mohsen Makhmalbaf i Jafar Panahi, i durant molts anys va ser una força motriu del cinema del seu país.
El director que mirava
Kiarostami va ser un gran investigador de les possibilitats expressives del cinema. A Close-up (1990), va expandir els límits del naturalisme recreant un esdeveniment real –la detenció d’un home acusat d’usurpar la identitat de Makhmalbaf– per explorar el significat de la creació i la identitat. En el debat entre realitat i ficció, Kiarostami sempre va optar per una veritat superior: la del cinema. A Ten (2010 ) prescindia dels convencionalismes narratius per explorar el paisatge social iranià a través dels ulls d’una dona que condueix per Teheran, xerrant amb els passatgers; i a Shirin (2008) contempla de prop les cares del públic d’una pel·lícula.
En el seu cinema, s’ha dedicat sobretot a mirar el que ningú havia mirat i com ningú ho havia fet. Per això, al llarg de tota la seva carrera, sempre va ser un cineasta modern, un fet que subratlla que fos un dels primers directors importants que van abraçar sense por el format digital.
En l’últim tram de la seva carrera, arran de l’ascens de Mahmud Ahmadinejad al poder, Kiarostami es va veure obligat a marxar de l’Iran per continuar fent el seu cinema sense topar amb la censura. Però fins i tot lluny de les seves arrels el seu talent no va minvar: a Còpia certificada (2010) va treballar amb Juliette Binoche a Itàlia i a Like someone in love (2010) va rodar al Japó. Els dos films donen testimoni de la seva ambició artística i vocació trencadora, especialment la segona, que es manté com el seu testament cinematogràfic.
El director va continuar oferint xerrades, impartint tallers i col·laborant en projectes puntuals. Un d’ells, promogut pel CCCB el 2006, va ser una correspondència cinematogràfica amb Víctor Erice. I fa només un any va impartir un taller a Barcelona culminat per una classe magistral acompanyat de José Luis Guerin, un dels cineastes catalans en què és més fàcil detectar la influència de Kiarostami. Amb la seva mort no es perd només un autor de referència, sinó un dels grans pensadors del cinema, amb una obra que reflexiona constantment sobre el sentit d’una imatge.
