Mor als 90 anys l'actriu Monica Vitti, llegenda del cinema italià

BarcelonaMonica Vitti, una de les actrius més importants del cinema europeu de la segona meitat del segle XX, ha mort als 90 anys, segons ha informat el seu marit, Roberto Russo. Vitti va fer història en el cinema quan a principis dels anys 60 va protagonitzar tres de les pel·lícules més importants del cinema europeu de l'època: L'aventura (1960), L'eclipsi (1961) i La nit (1962), la famosa Trilogia de la Incomunicació de Michelangelo Antonioni. Versàtil, l'actriu també va excel·lir com a comedianta i va treballar amb els grans noms de la comèdia italiana: Alberto Sordi, Mario Monicelli, Nino Manfredi, Vittorio Gassman i Marcello Mastroianni. "Avui és un dia realment trist, ha mort una gran artista i una gran italiana, la reina del cinema italià", ha lamentat el ministre de Cultura italià, Dario Franceschini.

Maria Luisa Ceciarelli era el nom de l'artista, nascuda a Roma el 1931, filla d'uns pares molt estrictes que la van lligar molt més curt que als seus germans, la qual cosa va despertar un sentiment de rebel·lia en la nena. Va debutar com a actriu al teatre durant l'adolescència i a mitjans dels 50 li van començar a arribar els primers papers al cinema. Antonioni es creuaria en la seva vida el 1957, quan Vitti va doblar el personatge de Dorian Gray a El crit. L'amistat que va néixer entre tots dos es va transformar en amor i, a partir de L'aventura, en una relació creativa que canviaria la història del cinema europeu. A L'aventura l'actriu interpreta l'amiga d'una noia desapareguda que es comença a sentir atreta pel xicot de l'amiga en una història que transcendeix la trama per parlar del buit existencial dels personatges.

L'èxit de la pel·lícula al Festival de Canes de 1960 va convertir Vitti en una estrella internacional i en alguna cosa més: ella i altres actrius com Jean Seberg, Jeanne Moreau i Anna Karina van aportar una nova manera d'habitar les pel·lícules i d'entendre la interpretació, un naturalisme en què l'actriu no desapareix en el personatge sinó que dona forma a la pel·lícula i al seu discurs. Monica Vitti és L'aventura i L'aventura és Monica Vitti, i la seva contribució artística no es pot resumir amb l'etiqueta de musa d'Antonioni, que sempre l'ha acompanyat. Van ser tots dos, director i actriu, els que van canviar la manera en què el cinema presentava la dona i van capturar la vida interior femenina amb totes les seves contradiccions, angoixes i neguits.

El to introspectiu de les pel·lícules d'Antonioni ha gravat en l'imaginari cinèfil la imatge de Vitti com a símbol de l'alienació urbana moderna. Però el seu treball en aquests films anava més enllà de la seva presència misteriosa i tèrbola: només cal revisar les danses africanes de Vitti a L'eclipsi, on canvia les atencions de Paco Rabal per les d'un jove i radiant Alain Delon. O l'atractiu irresistible que desprèn a La nit, en què l'affaire del seu personatge amb Marcello Mastroianni a penes pertorba el seu matrimoni amb Jeanne Moreau, ja consumit per l'avorriment i la frustració. La trilogia d'Antonioni també va fer de Vitti una icona d'estil i referent d'un nou tipus de dona. La seva vida privada no era gaire diferent: l'actriu no va tenir fills per decisió pròpia i no es va casar fins a l'any 2000, amb la seva parella des de feia 27 anys, Roberto Russo. A la Itàlia conservadora de principis dels 60 era el paradigma de la dona alliberada que reivindicava la seva autonomia. Si Sophia Loren era la mamma del cinema italià, Vitti era la filla díscola i independent.

Gran actriu de comèdia

Tot i l'èxit de les col·laboracions entre Vitti i Antonioni, que es van tornar a trobar a la magnífica El desert vermell (1964) i El misteri d'Oberwald (1980), l'actriu té una carrera quasi igual d'important en comèdies, el gènere que més va freqüentar des de finals dels 60 en pel·lícules com La noia de la pistola (1968), de Mario Monicelli; El dimoni de la gelosia (1970), d'Ettore Scola; i Amor meu, ajuda'm (1969) i Aquesta rossa és meva (1973), d'Alberto Sordi, amb qui tenia una gran complicitat interpretativa. Vitti també va provar sort fora d'Itàlia en la producció en anglès Modesty Blaise (1966), adaptació d'un còmic d'espies en què interpretava una antiga criminal que treballava com a espia per al govern anglès. Ella assegurava no preferir cap gènere en especial. "He tingut la gran sort de poder treballar amb Michelangelo Antonioni i amb Alberto Sordi, de fer drames i comèdies", deia. I quan la pressionaven per definir-se, un cop va dir que si ella sabés qui era en realitat Monica Vitti "ja no tindria dubtes, i els dubtes són necessaris per viure".

El 1988, amb la carrera com a actriu estancada, Le Monde la va donar per morta, literalment: va publicar l'obituari de l'actriu en primera pàgina. L'endemà, esclar, van rectificar la notícia. Sis mesos després, Vitti va ressuscitar als escenaris amb una obra que parlava, precisament, de la premsa: Primera plana, de Ben Hetch, adaptada entre d'altres per Billy Wilder i Howard Hawks. I el 1990 va debutar com a directora amb Scandalo segreto, una mena de continuació temàtica dels seus films amb Antonioni en què ella mateixa interpretava una dona que un bon dia descobria la infidelitat del marit. El Festival de Venècia va atorgar-li el 1995 el Lleó d'Or Honorífic i l'actriu es va anar retirant a poc a poc de la interpretació. Quan el 2011 el Festival de Roma va dedicar-li un homenatge, Vitti no va assistir-hi: feia temps que s'havia retirat dels actes públics a conseqüència de l'Alzheimer que patia.