'Moonrise kingdom' i el temps de l'amor

BARCELONA.Diu Wes Anderson que admira Pedro Almodóvar perquè "tots els seus films són únics però, des del primer moment, saps de qui són". Això també es podria aplicar fil per randa a Wes Anderson. No cal veure més d'un pla de Moonrise Kingdom per saber que som en el familiar territori del director d' Els Tenenbaums , un univers cinematogràfic en clau retropop i tonalitats agredolces que desdibuixa els contorns de la realitat a la recerca d'una emoció pura, filtrada per la sensibilitat irònica del cineasta.

A Moonrise kingdom , que avui arriba a la cartellera després d'inaugurar amb èxit el festival de Canes fa unes setmanes, Anderson abandona el món adult esquerdat pel desencís de Viatge a Darjeeling o Fantàstic Mr. Fox per instal·lar-se en l'univers infantil de l'illa semideserta de New Penzance, on en Sam s'escapa d'un campament de boy scouts per trobar-se d'amagat amb la Suzy, que ha fugit de casa seva. Ell és un orfe repudiat pels pares d'acollida i els companys scouts , i ella es refugia en les novel·les juvenils fugint d'un món que no fa més que emprenyar-la. Junts inicien una fuga romàntica i desesperada a través de rius, pedres i corriols, com uns Bonnie i Clyde estrambòtics i tendres armats amb prismàtics i tisores en lloc metralletes.

Norman Rockwell desenfocat

Com és habitual en ell, Anderson sotmet la història dels enamorats a un tractament de faula irònica i còmplice, amb generoses dosis de surrealisme i un absurd que frega el cartooning dels dibuixos animats de la Warner. El miracle és que, tot i decantar-se clarament cap al manierisme més desbocat en un exercici de cinema pop gairebé de laboratori, l'emoció i l'encant s'adhereixen obstinadament a les imatges de Moonrise kingdom : la vertiginosa reconstrucció de l'intercanvi epistolar clandestí dels protagonistes, un primer petó a la platja mentre François Hardy canta Le temps de l'amour des d'un tocadiscos portàtil... "La pel·lícula no està basada en els meus records d'infantesa -confessava Anderson al Festival de Canes-, sinó en els records d'infantesa que m'agradaria tenir".

L'escapada dels vailets és també l'excusa per retratar la tancada comunitat de l'illa, formada pel campament de boy scouts , una família d'advocats i una minúscula estació de policia. Per donar vida a aquest quadre de Norman Rockwell lleugerament desenfocat, Wes Anderson recupera habituals de la seva troupe d'intèrprets com Bill Murray i Jason Schwartzman i incorpora els nouvinguts Edward Norton com a amoïnat cap dels boy scouts , Frances McDormand com a esposa infidel i Bruce Willis com a policia trist i solitari, una variació irònica dels herois d'acció que interpreta sovint.

Virtuosisme visual

Moonrise kingdom és un compendi del manual d'estil de Wes Anderson. La malenconia en el retrat de la disfunció familiar i les relacions dels adults, l'slapstick desenfadat de Fantàstic Mr. Fox que captura la rigidesa castrense dels scouts i la nostàlgica evocació de la infància hereva del cinema de Truffaut. Però per damunt de tot, és un nou exemple de virtuosisme en la posada en escena: en les composicions poblades d'objectes que expliquen els personatges més bé que l'argument, en la capacitat per dotar de significat espais únics com la casa on viu la Suzy, en la perfecció amb què la música encaixa amb les imatges com si les cançons del soundtrack s'haguessin escrit per a la pel·lícula... En aquest sentit, cal esmentar que Anderson redueix l'habitual festival de joies de pop de culte dels anys 60 i 70 per donar entrada al compositor anglès Benjamin Britten i les seves Variacions i fuga sobre un tema de Henry Purcell , un detall que afegeix lectures i significats a aquesta excèntrica, cruel, captivadora, emotiva i absurda tragicomèdia d'autor.