Cultura08/02/2018

“Montserrat Roig escrivia per preservar la memòria”

La mirada més personal de Montserrat Roig va projectar-se ahir al Born Centre Cultural i Memòria a través de la poeta Marta Pessarrodona i les escriptores Carme Riera i Maria Àngels Cabré

N.j.
i N.j.

BarcelonaPer a la majoria de lectors i estudiosos és la Montserrat Roig o, directament, la Roig. Per a elles, en canvi, és la Montse. La mirada més personal de Montserrat Roig va projectar-se ahir al Born Centre Cultural i Memòria a través de la poeta Marta Pessarrodona i les escriptores Carme Riera i Maria Àngels Cabré, en una xerrada moderada per la periodista Ariadna Oltra. Les dues primeres no només la van conèixer en vida, sinó que també hi van compartir converses i experiències que guarden curosament en el record.

A l’hora de descriure-la, de seguida es posen d’acord. “Era una dona vital, simpàtica, llesta, divertida i compromesa”, constata Riera, i Pessarrodona rebla: “I sobretot valenta”. El coratge que traspuava Roig prenia forma a través de la seva obra, però transcendia la faceta professional i abastava també el seu dia a dia. Pessarrodona ho exemplifica rememorant una discussió entre l’escriptora i Jaume Vidal Alcover, a qui Roig “va cantar les quaranta sense cap mena de vergonya quan la resta no ens atrevíem a dir-li res”, relata.

Cargando
No hay anuncios

En capbussar-se en la vida de l’escriptora, resulta inevitable invocar altres grans veus literàries com Mercè Rodoreda o Maria Aurèlia Capmany. La primera “es mirava Roig amb suspicàcia”, explica Pessarrodona, mentre que la segona “va ser la seva mestra, i Roig hi parlava des de l’admiració”, diu Cabré, que és autora de l’assaig Miralls creuats: Roig / Capmany (Pagès Editors). “La Montserrat no era gens sectària i, en canvi, l’Aurèlia ho era molt”, recorden entre somriures. També discrepaven en la concepció del feminisme, ja que, segons Cabré, “el de Capmany era igualitari mentre que el de Roig es basava en la diferència”. Un dels valors de l’escriptora era “la capacitat de disseccionar els personatges i de reflectir l’amistat femenina”, rere la qual hi havia la memòria com el motor bàsic que la impulsava a narrar. “Escrivia precisament per això, per preservar la memòria -subratlla Riera-. A vegades penso que potser va tenir sort, perquè ens va tenir a nosaltres i ara ens la fem present allà on anem”.