Montse Izquierdo:“Els ajuntaments volen treure les castanyeres del carrer”

Montse Izquierdo es va convertir en castanyera perquè una mala situació econòmica familiar la va portar fins a l’ofici. Nascuda a Palència fa 71 anys i instal·lada a Catalunya des que en tenia nou, diu que des de la seva parada ha “vist de tot” durant les quatre dècades que fa que hi és. Tot i que lamenta que les vendes han anat a la baixa en els últims temps, assegura que en algunes de les manifestacions recents ha “venut bastant”. “El diumenge de la manifestació dels espanyols, fins i tot a gent de la Rioja”, explica.

Castanyera i perruquera

“Jo i el meu marit teníem un amic que es dedicava a portar castanyes a les castanyeres i ens va dir que havia quedat una parada buida i que si la volíem agafar. Com que el meu marit s’havia quedat a l’atur, em va dir: «Per què no t’hi poses?»”, explica Montse Izquierdo, que havia passat de perruquera a mestressa de casa en casar-se, “com es feia antigament”. “El primer any va anar fatal perquè no sabia res del negoci. Vaig començar davant de la comissaria de Via Laietana i l’any següent em vaig traslladar a Aribau, on soc ara”, repassa Izquierdo, que porta des del 1978 en un negoci del qual diu que no es vol jubilar: “Ara ja m’agrada aquesta feina. És més, si no la fes, m’avorriria. Em coneix tanta gent, parlo amb tanta gent... Em distrec molt. M’agrada”.

Grisos i carteristes

Però fins a poder gaudir de la seva feina, Izquierdo ha fet una llarga mili. “Jo aquí he vist de tot. Fins i tot els grisos perseguint universitaris. També he vist robatoris. Les parades del bus abans estaven plenes de carteristes i un, un dia, em va dir que si me n’anava de la boca... I llavors, vaig dir: «Doncs ja s’apanyaran». I de carteres buides darrere la caseta n’he trobat un munt. Una vegada vaig trucar a una dona per tornar-l’hi i quan va venir em va preguntar que on eren els diners. Des de llavors, les portava a la comissaria”, rememora la castanyera, que qualifica repetidament la seva feina com a “dura”. “Has d’obrir a les deu del matí per començar a coure els moniatos i, quan vivia el meu marit, tancàvem a les deu de la nit. Acabo feta pols”, explica Izquierdo, que actualment compta amb l’ajuda de la seva filla.

Qualitat i carbó vegetal

Tot i que considera “els dies de fred, de poques vendes i de pluja com els pitjors de la seva feina”, s’alegra quan explica que té clients que sempre tornen: “Tinc un client de Sabadell que cada cop que juga el Barça ve a comprar castanyes i els dies assenyalats ve amb la seva dona”. “Deu ser que les faig bé”, diu Izquierdo, que assegura que no té cap secret més enllà de “comprar-les de qualitat i utilitzar carbó vegetal”. Encara que aquestes alegries li carreguen les piles no és optimista amb el futur del seu gremi. “Cada cop hi ha menys castanyeres. Han baixat molt les vendes. La gent jove compra però poc, perquè diuen que engreixen. Però també crec que els ajuntaments les volen treure del carrer. Si jo em jubilo, per exemple, no li puc deixar a la meva filla. No sé per què però no ens volen”, lamenta.