Mont-roig del Camp va ser la força de Miró

Si hi ha un artista a qui podem vincular de forma clara i definitiva amb un paisatge, aquest és Joan Miró. Parlar de Miró i de Mont-roig del Camp és fer-ho d’una relació estreta i duradora en el temps, però també d’arrelament i d’inspiració. I és que és a Mont-roig on, el 1911, després d’una depressió, Miró va decidir dedicar-se plenament a la pintura, en contra dels desitjos del seu pare, i abandonar la seva feina de comptable.

Barcelona, Mont-roig, Mallorca, però també París (anys vint), Nova York (anys quaranta) i el Japó (anys seixanta), formen els paisatges emocionals de Joan Miró i Ferrà (Barcelona, 1893 - Palma de Mallorca, 1983), tot i que Mont-roig serà sempre el contrapunt, el lloc original al qual sempre torna i, per tant, el seu paisatge vital més important. Hi va passar gairebé tots els estius fins al 1976, a la masia que els seus pares havien comprat el 1911. Elena Juncosa Vecchierini, directora de la Fundació Mas Miró, explica que "la relació entre Miró i Mont-roig del Camp va ser molt estreta. El Mas va ser molt més que una casa d’estiueig, perquè aquí trobes tot l’origen i la inspiració de Miró. Tota la seva obra és concebuda a Mont-roig. A la Fundació de Barcelona pots veure la seva millor obra, a Mallorca pots veure l’obra feta des que s’hi va refugiar, però a Mont-roig hi trobes l’origen de tot plegat".

De fet, el Mas Miró és avui una casa museu on es conserva tot tal com ell ho va deixar el setembre del 1976, que és l’últim estiu que va estar-s’hi treballant. Juncosa Vecchierini remarca l’excepcionalitat de la relació entre l’artista i el territori, destacant-lo com el paradigma d’aquest vincle, i posa en valor "la fidelitat que va tenir per aquesta terra, un fet poc habitual. També és excepcional el fet de poder visitar un lloc on pots fer un recorregut per tota la seva trajectòria artística i vital".

Arrelat a la terra

Com apunta la directora de la Fundació Mas Miró, "el que el lliga a aquesta terra són coses molt senzilles, com el treball dels pagesos, les passejades per la platja o pujar a l’ermita de la Roca. Estableix una forta connexió amb la natura i amb les coses més quotidianes, com el treball al camp, i en recull uns valors que també eren els seus –com la paciència– i que impregnen tota la seva obra. Ell havia posat els peus aquí i hi havien fet arrels". De fet, sovint es comparava amb els garrofers, fortament arrelats al territori, que no perden mai les fulles, una mirada que li donava vitalitat per seguir treballant.

D’aquesta estreta vinculació amb el territori en són exemples quadres com Mont-roig, Sant Ramon (1916) o Platja de Mont-roig (1916). En el primer, una pintura amb una clara influència de Cézanne, un jove Miró hi retrata la particular posició de l'ermita, les formes cúbiques del penyal roig i tot el conjunt, desafiant les lleis de l'equilibri. En el segon, d'influència impressionista, Miró hi representa la platja on tantes vegades anava a nedar i on recollia pedres, troncs i arrels que després transformava en escultures. És en aquesta primera època que l’artista troba la inspiració en els paisatges i els elements de l'entorn més pròxim a la masia, com mostren les obres Mont-roig, el riu (1917) i Mont-roig, el pont (1917).

Aquesta localitat tarragonina va ser font d’inspiració per als seus quadres, especialment en la primera època, però sobretot una àncora vital on trobava l’espai que necessitava per posar en ordre totes les idees. Visitar el Mas Miró, com assegura Elena Juncosa, "és tota una experiència, ja que et permet entendre qui era el Joan per després poder arribar a entendre el geni, Miró, des de la part més humana i més íntima, veient on treballava i vivia, i copsant tot el que l’inspirava". 

Després d’aquests primers anys i de la seva primera exposició individual l'any 1918, Miró es va replantejar la seva obra i, un cop més, Mont-roig va ser el paisatge que necessitava per evolucionar. Va començar a pintar de manera minuciosa, dibuixant cada detall, deixant un llegat de quadres com La casa de la palmera (1918), Hort amb ase (1918) i Les roderes (1918), tres perspectives diferents d'una mateixa casa veïna a Mas Miró. Una evolució que podem comprovar en altres quadres rellevants d’aquesta primera etapa com Poble i església de Mont-roig (1919), on Miró fa una síntesi del que fins aleshores havia estat la seva obra i un avançament de la nova etapa que vindria, en una etapa figurativa que va tancar amb La masia (1921-1922), agafant com a model la façana del Mas Miró. Un oli que es conserva a la National Gallery of Art de Washington i del qual aquest any es commemorarà el centenari amb diverses activitats al Mas Miró. Un quadre que el mateix artista considerava com una peça clau de la seva carrera, ja que era "un resum de tota la meva vida al camp". 

Com conclou Elena Juncosa Vecchierini, "en la primera producció és molt evident aquesta vinculació entre l’artista i Mont-roig, perquè s’inspira pròpiament en el paisatge. Però hi ha elements d’aquesta primera etapa que s’aniran repetint al llarg de tota la seva obra, especialment aquells vinculats a la natura i a elements quotidians. És important conèixer aquesta evolució, ja que, sovint, quan pensem en l’obra de Miró ho fem en la darrera època, i és important saber com arriba a dibuixar aquestes pintures".