Monstres i 'fake news' a la Barcelona modernista de 1912

SitgesMés d'un s'haurà sentit decebut aquest divendres al Festival de Sitges al descobrir que a La vampira de Barcelona no hi ha vampirs de veritat, o més ben dit, vampirs dels que acostumen a veure's a les pel·lícules de Sitges. “Doncs jo crec que sí que hi ha vampirs, a la pel·lícula i a la realitat, fins i tot avui dia –apunta Lluís Danés, director del film–. El que passa és que no xuclen la sang, sinó la llibertat. I una de les seves armes són les fake news”. Danés apunta als periodistes, policies i jutges corruptes que, segons la teoria que exposa en la pel·lícula, estaven al darrere de les desaparicions de nens de les quals es va acabar culpant Enriqueta Martí, el personatge més tètric de la crònica negra barcelonina de principis del segle XX, una antiga prostituta detinguda per segrestar una nena i acusada d'haver assassinat una pila d'infants.

Martí, a qui interpreta Nora Navas en el film, va morir a la presó i els diaris van fer l'agost explicant els detalls escabrosos dels seus crims, però Danés posa en dubte la seva culpabilitat. “En l'època es van escriure més d'un centenar d'articles que la presenten com una dona que es cruspia els nens, però quan el Titanic s'enfonsa l'Enriqueta deixa de ser notícia de portada i llavors apareix algun article qüestionant les proves que la inculpen”, apunta el director, que no creu que Martí fos "una santa", però tampoc una assassina en sèrie, ja que "els nombres de nens desapareguts a la Barcelona de l'època van seguir sent altíssims després de la seva mort”.

Un cap de turc ideal

Per a Danés, Enriqueta Martí era “el cap de turc” perfecte: “Era dona, prostituta, de classe obrera i tenia un herboristeria al Raval, així que era molt fàcil convertir-la en bruixa”. El director assenyala “el poder mediàtic” com a responsable últim de la tragèdia de Martí i compara el seu cas amb el de Tamara Carrasco, Jordi Cuixart o Arnaldo Otegui. “El cas d'Enriqueta Martí és una plantilla que es podria fer servir per explicar molts casos en què els diaris han manipulat la veritat –diu–. Aquests són els monstres que em fan por a mi, no els vampirs”.

La mentida no només és un dels temes de La vampira de Barcelona sinó que també forma part del seu discurs estètic, ja que Danés, escenògraf experimentat, construeix la pel·lícula com un exercici visual de pur artifici i juga constantment amb el color i el llenguatge del teatre. “Jo ho volia explicar com un conte perquè volia reivindicar un tipus de cinema com el de Fellini o Lynch, que expliquen una realitat a través de l'artifici –diu Danés–. Com que mai podré representar de manera realista la Barcelona del 1912, prefereixo fer una posada en escena més psicològica, amb una Barcelona simbòlica rodada en un plató de Martorell”.