'Monopoli', una metàfora del capitalisme immobiliari en clau teatral

'Monopoli'

Sala Atrium de Barcelona. Fins al 6 de febrer

Mar Monegal juga amb l’equívoc del títol en la seva nova obra després de l'èxit de Ramon (premi de la crítica al millor text). Si bé el títol remet a una població italiana de la província de Bari, Monopoli, també ho fa a la memòria col·lectiva del joc més conegut de tots els que tenen de quaranta anys en amunt, el Monopoly. La ciutat italiana té una limitada presència a la funció, però molta més la hi té l’aparentment innocu joc patentat per Elizabeth Magie amb el nom de The Landlord's Game el 1904 i que va tenir un munt de rèpliques com la del venedor de calefactors Charles Darrow que el 1935 el va patentar a Pennsilvània amb el nom que es faria mundialment famós. Un nom que no enganya perquè l’objectiu és crear un monopoli urbanístic que deixi al carrer la resta de jugadors. I és ben cert que en l'actualitat el capital monopolista dels fons d’inversions, siguin voltors o coloms, fa tres quarts del mateix.

Però l’obra de Mar Monegal no va de macroeconomia, sinó del patiment de tantes i tantes parelles excloses pel sistema capitalista del dret constitucional a tenir un habitatge. I en particular els militants de la generació que a la primera dècada del segle XXI acabaven estudis universitaris amb unes perspectives que la realitat es va encarregar de convertir en fum.

La Montse, biòloga que treballa d'higienista dental, i el Pol, arquitecte que passeja gossos i dissenya cadires, es veuen en el tràngol de buscar pis després que els fills de la propietària del que habiten decideixin no renovar-los el contracte. Cal fer caixes. Què endur-se? I aquí treu el cap el Monopoly, a la fi l’únic espai on aquesta parella podrà somiar amb tenir una casa encara que sigui escorxant el competidor. Si bé el rerefons tant de l’obra com de la posada en escena ressalta la crítica al sistema, el text funciona dintre de la quotidianitat de les relacions de la parella en un to de comèdia no exempta d’humor amb algun apunt sagnant: “Pare, hem hipotecat la casa per a l'operació. No hi ha més: o et cures o et mors”.

L'empàtica feina de Sara Espígul i Eduard Buch com els mitjancers de la història i l'àgil direcció de Josep Galindo i de l'autora aixequen un mirall on ben segur que es veuran reflectits tants i tants conciutadans de la seva generació, o de tantes altres.