La monja poeta i rebel del clan Güell

BarcelonaEl poema de Maria Mercè Marçal que dóna la benvinguda a una de les sis sales que conformen l’exposició Dones silenciades. El llegat de sor Eulària Anzizu al monestir de Pedralbes (1868-1916) és tota una declaració de principis: “Emmarco amb quatre fustes / un pany de cel i el penjo a la / paret. Jo tinc un nom / i amb guix l’escric a sota”. I és que l’exposició, que es pot veure fins al 3 de maig del 2017 al monestir que va fundar Elisenda de Montcada el 1327, no només reivindica sor Eulària en el centenari de la seva mort sinó també les intel·lectuals de principis del segle XX que han sigut invisibilitzades i silenciades. Malgrat que l’activitat d’Anzizu va ser molt intensa -va ser escriptora, historiadora, arxivera, poeta i promotora de la restauració del monestir-, la seva figura, com la de moltes altres contemporànies seves, ha caigut en l’oblit.

Mercè Anzizu, que va convertir-se en sor Eulària Anzizu quan va entrar al monestir el 20 de juny del 1888, va créixer en un entorn molt privilegiat: era la filla única dels Anzizu Vila, família emparentada amb els Bacigalupi, els Girona i els Güell. Va passar l’adolescència amb el seu oncle, Eusebi Güell, i la seva dona, Isabel López (filla dels marquesos de Comillas). Va poder tenir contacte amb molts dels intel·lectuals i artistes de l’època. De fet, Jacint Verdaguer -el poeta va tenir la protecció dels López fins al 1893- va ser el seu mentor literari i fins i tot la menciona en dos dels poemes de Roser de tot l’any. Abans de fer 21 anys, Anzizu va renunciar als viatges luxosos i les mansions dels Güell per entregar-se a la vida religiosa. “No li agradava aquest tipus de vida, ni la manera com veia el món la seva família adinerada. El seu esperit independent i inquiet reclamava una altra cosa. Es va rebel·lar i fins i tot va deixar de cantar per als rics”, explica M. Carme Bernal, que ha comissariat l’exposició amb Carme Aixalà i Anna Castellano.

“Va créixer en un entorn molt privilegiat però va viure el patiment des de petita. L’orfenesa la va perseguir sempre”, afegeix Bernal. Anzizu va perdre els pares quan tenia deu anys. Un dels seus poemes més coneguts, Fredor, parla precisament d’aquesta pèrdua: “Un trist moment passaren / per ensenyar-me a amar, / i encar, l’amor de mare / no he pogut sebre mai... / Visc sempre d’enyorança, / de fred al cor plorant, / i diuen que en la terra / hi ha lloc per escalfa’m?”

Anzizu va maldar, amb l’ajuda del poeta Jacint Verdaguer, per publicar Poesies, on va reunir la seva obra poètica des del 1883 fins al 1904. Però Poesies no va veure la llum fins al 1919, quan sor Eulària ja era morta. Sembla que si l’obra no es va publicar abans va ser per la intervenció del guia espiritual de sor Eulària, Jaume Collell. Aquest eclesiàstic, periodista, militant catalanista i escriptor va dirigir el setmanari vigatà La Veu del Montserrat (1878-1902). “Quan va entrar al convent va deixar la poesia patriòtica i religiosa i va començar a escriure una poesia més intimista”, destaca Bernal. “Escrivia als marges del poder”, afegeix.

Documents inèdits

“Fa molt de temps que volíem fer aquesta exposició. Ens sorprenia que un personatge tan ric fos tan poc conegut. Va ser important per a la seva generació però, com altres dones, després va ser silenciada. Té tantes facetes que no hem fet una exposició sinó sis”, destaca Castellano. El recorregut es reparteix, doncs, entre sis de les sales del monestir. Una explica el context de l’època amb la reivindicació d’altres dones del segle passat, com la pedagoga Maria Montessori, la metge Trinitat Sais, la pintora Lluïsa Vidal i l’actriu Margarida Xirgu. Una altra mostra l’obra literària i musical d’Anzizu. I la Sala de la Reina exposa la seva feina com arxivadora.

Actualment l’arxiu del monestir és inaccessible. Castellano, però, hi ha tingut accés i exhibeix per primera vegada algun dels documents més importants que les monges custodien des de fa 700 anys. Va ser Collell qui va suggerir a l’abadessa del monestir de Pedralbes que donés la feina d’arxivadora a Anzizu i qui va ensenyar-li com catalogar els documents. Anzizu va enllestir la feina en un any i va escriure la monografia Fulles històriques del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes (1897). “La feina d’arxiver era masculina. Només les monges, sempre tutelades per un director, podien arxivar”, detalla Castellano. Entre els papers que es poden veure per primera vegada hi ha la compravenda del Mas Pedralbes, en temps d’Elisenda de Montcada, per 16.000 sous. També s’exposa el testament de la reina consort de la Corona d’Aragó, l’inventari dels seus béns i la segona fundació del monestir.

L’exposició també revela el paper que va tenir Anzizu en la revalorització del monestir: quan va esdevenir religiosa va destinar bona part de la seva fortuna personal a la cura del cenobi, i va promoure i patrocinar la reforma de diferents dependències de Pedralbes. “Va ser ella qui va crear el primer museu del monestir de Pedralbes”, detalla Aixalà. Va aplegar a la cel·la de l’Àngel de la Guarda alguns dels objectes artístics més importants del recinte religiós. “Es va adonar de la importància de les pintures de la capella de Sant Miquel”, afegeix Aixalà. Les pintures van ser estudiades per Sanpere i Miquel i es van donar a conèixer l’any 1907.