El món feliç d'Imma Monsó

Barcelona.Quan escriu per als joves, Imma Monsó s'allibera. "Tot és més fresc, més ingenu, el sentit de l'humor no és tan corrosiu, no és tan negre", ens diu. A més, pot retrobar-se amb "la ingenuïtat perduda". D'aquí que no hagi dubtat a deixar de banda per un temps la novel·la per a adults i mirar els joves que tenen l'edat de la seva filla. Fa sis anys va entrar en el gènere infantil amb L'escola estrambota i ara creix una mica més amb una història juvenil, La nit porpra (La Magrana), la història d'un jove que viatja al món dels contes que va llegir de petit.

Aquesta evolució ha anat paral·lela a l'edat de la seva filla, tot i que ella hagi entrat fa molt poc en la literatura de la mare. "Va llegir una frase de la filla de Paul Auster -comenta Monsó- on deia que no llegia res del seu pare perquè se sentia violenta. I ella fa el mateix, tot i que fa poc que va agafar La nit porpra i estic esperant que l'acabi perquè em doni el seu veredicte. Ja m'ha remarcat que no faig descripcions físiques dels personatges". Un tret, el de deixar que cada lector es construeixi al cap com són els éssers que poblen la seva obra, que Monsó ha mantingut en la seva novel·la juvenil. "Els adolescents són molt exigents", constata.

L'autora assegura que ha mirat de ser coherent amb la seva obra anterior, encara que els lectors siguin més joves. "La mirada sobre la realitat és la mateixa, així com les emocions o els valors que he mirat de transmetre", diu. Això sí, ha privilegiat la fantasia, cosa gairebé totalment absent en la narrativa que ha publicat en l'última dècada, molt marcada pels trets autobiogràfics. "A la novel·la per a adults no em ve de gust fantasiejar. La vida real se m'apareix amb molta intensitat; en tinc prou", constata Monsó.

La nit porpra , en tot cas, va néixer com un encàrrec de l'associació de professors de música Com Sona l'ESO. Per a la seva trobada anual, li van demanar una obra, el primer títol de la qual va ser La resistència . El maig del 2010 es va representar a l'Ametlla de Mar amb uns 800 alumnes de secundària interpretant una peça amb música en directe, aleshores a càrrec del grup valencià Soul Atac.

Família de personatges

Ara, per convertir l'obra en novel·la juvenil, Monsó ha embolcallat la història amb el personatge d'en Gus, un jove que està a punt d'acabar la carrera de periodisme, orfe de tota la vida de tribu urbana, i que es passa tot el dia amb el cap en paradisos remots xuclats en les lectures infantils. Té una tutora, al diari on treballa, que li fa la guitza contínuament, cosa que ell aprofita per intensificar el ritme dels seus viatges. Fins al punt que intenta esbrinar si pot, com l'Alícia, travessar el mirall i deixar enrere el món de la realitat.

Monsó diu que no vol donar cap lliçó, sinó fer que cada lector faci les seves reflexions, tot i que potser, amb aquest món feliç de Pausa da Longa, ha constatat com "les coses més substancioses van desapareixent", sobretot alguns valors.

En Gus, el protagonista, sí que té un origen cert, tot i que no concret. Monsó diu que li veu algun parentiu amb altres personatges masculins seus, com els de Com unes vacances , la seva segona novel·la. "Sempre tens a mà una família de personatges que s'adapten a diferents edats", afirma. Això no obstant, no creu que en Gus pogués aparèixer tal com es presenta en aquesta novel·la juvenil en una història per a adults. "No ha viscut prou i per escriure calen vivències", indica.

El que sí que tenia clar l'escriptora quan estava escrivint La nit porpra era "la realitat excessiva" que viuen -o pateixen- els nanos d'avui dia. "Tenen poc temps per imaginar. I per imaginar, cal estar ociós: precisament el que no tenen és temps lliure", confirma Monsó, tot i que de seguida rectifica i, en un atac de lucidesa, se n'adona que "la vida contemplativa la fan a classe".

Puritanisme escolar

Sap de què parla. És professora de francès. I coneix molt bé el món de l'ensenyament. Per això no li estranya que la seva filla li hagi dit ja que a la novel·la "hi ha alguna paraula que no és gaire adequada". "El món de l'ensenyament és molt purità, potser molt més purità que en la meva època d'estudiant. I això t'acaba impregnant", conclou. Per posar un exemple ens comenta la visió de Baudelaire que volien oferir uns companys seus als alumnes, totalment aigualida. Ella els va mostrar el famós poema Al lector i es van escandalitzar. No es tracta, ni de lluny, del poema més políticament incorrecte del poeta maleït francès.

Monsó pot presumir de tenir públics de totes les edats gràcies a aquesta última obra. "L'edat és molt important, molt. Quan ets jove potser no ho veus, però és el que més ens condiciona a l'hora de mirar el món", diu. Per això deixa clar que, tot i aquella coherència de què ens parlava abans, no és en absolut el mateix escriure un llibre per a nens de 5 anys, per a nois de 15 o per adults de 40. I això que ella ha escrit novel·les per a infants i joves gairebé sense voler-ho. Mentrestant, ha pogut deixar volar la imaginació, entrar en altres mons, el moment abans de fer front a la crua realitat de les seves novel·les.