Michel Hazanavicius: "Si no ens moguéssim d'on vam néixer, tot seria trist i avorrit"

MADRIDDirector conegut sobretot per films d'espies com OSS 117: El Caire, niu d'espies , Michel Hazanavicius ha fet un gran salt endavant amb The artist , homenatge al cinema mut que s'estrena avui i que s'ha convertit en el film sorpresa de la temporada.

Tant The artist com els seus dos films anteriors són homenatges al passat. Per què li interessa el cinema d'abans?

Els artistes reinterpreten allò que altres artistes van fer en el passat. El cinema també pot considerar-se una màquina que serveix per remuntar-se en el temps. Si no ens moguéssim d'on vam néixer, tot seria una mica trist i avorrit, oi? Amb el cinema podem anar a altres indrets i reviure altres temps. Podem viatjar.

The artist és una pel·lícula clàssica o contemporània?

És una barreja de les dues coses. Intentava trobar un equilibri. Volia fer una pel·lícula moderna amb l'aparença d'un film d'època. Per norma, quan es fa una pel·lícula d'època, s'intenta reconstruir allò que es filma, però no es reconstrueix la manera de filmar-ho. A The artist he intentat recuperar la manera de filmar a través de la càmera, però mantenint la mirada d'algú del present, i dirigint el film a espectadors d'avui dia.

Quins referents ha utilitzat a l'hora d'escriure i dirigir la pel·lícula?

N'hi ha tants… Podria citar tant pel·lícules mudes com sonores. Començant per Cantant sota la pluja (Stanley Donen), Ciutadà Kane (Orson Welles), El crepuscle dels déus (Billy Wilder), Amanecer i City girl (F.W. Murnau), Llums de teatre (Charles Chaplin), Al setè cel (Frank Borzage), les pel·lícules d'Erich von Stroheim, Quatre fills (John Ford)... i, per descomptat, les pel·lícules de Douglas Fairbanks.

Dos elements fonamentals per capturar l'estil del cinema mut són la fotografia i la música.

Sí, vam treballar a partir d'una selecció de pel·lícules que vaig recomanar al director de fotografia. Volia que el tractament visual es realitzés sobre el gris, ja que considerava que era el to fonamental per a la pel·lícula. Vaig seguir el mateix procés amb el compositor i a partir d'allà jo em vaig encarregar d'explicar la història.

Parli'ns del treball interpretatiu de Jean Dujardin.

El Jean va ser l'únic actor en qui pensava mentre escrivia el guió. És un gran actor, capaç de brillar en qualsevol registre, còmic o dramàtic, i té una energia física i gestual tremenda. A més, és un actor molt instintiu. No necessites teoritzar gaire amb ell.

Amb els temps que corren, fa la sensació que molta gent es podria identificar amb el personatge de George Valentine.

Sí, he intentat treballar el personatge en aquesta direcció. No volia que fos només un personatge bloquejat en un món cinematogràfic, sinó presentar un ésser humà i que la seva condició d'estrella fos com qualsevol altre ofici, fràgil i a la corda fluixa, com està passant ara mateix amb la crisi. Però no és només una història de la crisi sinó del món actual en general. Al segle XIX naixies i mories sense variar de condició social. Avui es neix en un món i es pot morir en un altre que no hi té res a veure. Tot es mou molt més ràpid que la vida d'un ésser humà i ens hem d'adaptar i intentar que tots aquests canvis no ens afectin al cap.