Modest Prats, savi de la paraula i referent humanista
El filòleg, teòleg, docent i investigador de la llengua catalana mor a Girona als 77 anys
BarcelonaEl llegat acadèmic més important de Modest Prats (Castelló d’Empúries, 1936 - Girona, 2014) són els dos volums de la Història de la llengua catalana (1982-1996) que va escriure amb Josep Maria Nadal. “Va sistematitzar el coneixement d’un període de la llengua amb un discurs integral”, explica el poeta Carles Duarte. “Es va interessar pels aspectes socials de la llengua, pels conflictes amb el llatí, l’occità i el castellà. I va obrir un camí de recerca molt estimulant que lligava amb el que es feia a Itàlia”, diu Albert Rossich, catedràtic de filologia catalana de la Universitat de Girona (UdG), i coautor amb Prats i August Rafanell d’ El futur de la llengua catalana (1990).
Tot i així, el seu mestratge va molt més enllà. “Ha sigut un amic que m’ha ensenyat a viure”, diu Nadal, catedràtic d’història de la llengua de la UdG. L’escriptor Josep Maria Fonalleras el recorda passejant per Roma, “una ciutat de la qual estava enamorat”, i seguint el Barça. “Li vam regalar un avi del Barça de terracota, un sant laic que ens protegia de Mourinho”, explica Fonalleras, que va tenir cura de l’edició del llibre Homilies de Medinyà (2011) de Prats i que va homenatjar el savi de Castelló d’Empúries a la novel·la Climent (2013). Fonalleras destaca tant “la passió per la llengua i la literatura” com “l’ètica de defensa dels drets humans i d’oposició a la pena de mort” d’un home que “en els últims anys del franquisme va desenvolupar una gran activitat cívica”.
Alumnes i col·laboradors parlen de Modest Prats des de l’afecte, encara tocats per la seva mort, dissabte a la nit a Girona, cinc anys després que li fos diagnosticat que patia Alzheimer. Rossich el descriu com “un professor extraordinari, molt brillant i amb una cultura molt àmplia” i com un conversador amb “un carisma personal indubtable”. “Ens ha ensenyat cultura amb honradesa, i no tolerava ni la més petita frivolitat intel·lectual -diu Nadal-. Jo, que era més frívol, he tingut la sort de tenir-lo al costat per ser menys frívol”. “Em va transmetre l’amor per les paraules i tot de pautes i esquemes sobre la manera d’entendre la llengua i la literatura. Tenia una concepció molt religiosa de la paraula, el verb inicial del Gènesi, perquè Déu es mostra a través de la paraula”, explica Fonalleras.
Del seminari a la universitat
L’Església i la llengua van ser els dos grans àmbits de la vida professional de Modest Prats. Ordenat sacerdot el 1959, va estudiar filologia romànica a la Universitat de Barcelona i teologia a Roma. A Girona, primer al seminari i després a l’Estudi General, embrió de la UdG, va començar una tasca docent que amb els anys va ser fonamental per a la consolidació del departament de filologia catalana i que va mantenir fins al 2002. Les seves investigacions, que Duarte valora com a “exigents, consistents, sòlides i perdurables”, es van centrar en la història social de la llengua i la llengua pastoral i litúrgica, però també va fixar la mirada en el present. L’any 1985 Prats va fer un elogi de Josep Pla que compartia amb Joan Corominas en l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Marià Manent. Prats lamentava la falta de models de prosa, i el seu diagnòstic, i el fet que cités Pla com a referent incomprès per l’oficialitat, va provocar “certa reacció contrària de Maria Aurèlia Capmany”, recorda Fonalleras.
“Prats era un home brillant que s’expressava amb determinació perquè s’enamorava de la matèria que estudiava. Era vehement, però s’hi podia debatre i sempre en sorties aprenent”, diu Duarte. Com aprenien tots els que compartien els viatges a Itàlia, on transmetia els valors humanistes amb humor. “Sempre et sorprenia amb anècdotes”, diu Rossich. A Fonalleras el va dur a “una església neogòtica horrorosa”. “Ens va dir: «És protestant. Aquesta no és de les nostres»”, explica.
L’humanisme es reflectia també en l’àmbit més personal. “La CNT-FAI va afusellar el seu pare l’any 1936, però ell, arrelat al país i a l’esperit de perdó i de conciliació de la seva mare, es va posar al costat dels perdedors de la guerra”, recorda Fonalleras.