La modernitat que Jujol va portar fins als Pallaresos
La petjada d'aquest arquitecte de la primera meitat del segle XX s'estén per nuclis rurals del Camp de Tarragona
Hi ha arquitectes que s'apunten als corrents que s'estilen per l'època i que treballen al dictat de qui pot permetre's invertir en grans obres, mentre que d'altres tracen un camí propi al marge de convencionalismes. En aquest segon grup es podria ubicar Josep Maria Jujol (Tarragona, 1879 - Barcelona, 1949), arquitecte molt actiu durant la primera meitat del segle XX. Jujol va promoure que la seva particular mirada contemporània, amb la qual va projectar i restaurar desenes d'edificis, també arribés a poblacions rurals del Camp de Tarragona, en comptes de quedar com un patrimoni només a l'abast de les classes adinerades de les ciutats. Els Pallaresos (Tarragonès) és una de les localitats on més es pot gaudir d'aquest llegat: Jujol va intervenir-hi en cases, a l'església i hi va aixecar un edifici nou.
Sovint se'l considera un arquitecte modernista i, si bé va començar la carrera amb aquest corrent en auge, no n'hi ha prou amb aquesta etiqueta: es va mantenir fidel a la tradició heretada –sobretot de Gallissà i de Font i Gumà, però també de Gaudí– i, en tot cas, va innovar sense apartar-se'n. "Jujol va decidir no trencar i això fa que sigui difícil col·locar-lo en un moment històric", reconeix el director de l'Escola d'Arquitectura de Reus de la URV, Roger Miralles, que també ha creat la web Territorijujol.com sobre el llegat tarragoní de Jujol. Ara bé, l'arquitecte Josep Llinàs destaca que va crear "una obra excepcional" no rendida als designis de la propietat que li encarregava cada obra, i això li va facilitar traçar un camí propi. El fill de Jujol, que també es diu Josep Maria, coincideix en rememorar-lo com una figura singular. "El pare era una mica revolucionari, arquitectònicament parlant", diu.
Miralles explica que Jujol treballava "per a la gent del poble" i així va ser com va escampar la seva visió de l'arquitectura contemporània. Amb ell, "la modernitat surt de la ciutat i arriba a tot el territori", recalca. Al Camp de Tarragona hi tenia els orígens i el fet de situar-se allà, als marges de l'arquitectura de costum –els seus projectes s'adreçaven a economies rurals que tenien diners en funció de com anaven les collites–, li va permetre desenvolupar l'ofici com ell considerava. Jujol va fer una seixantena d'obres a les comarques tarragonines i la seva obra dels Pallaresos que més sobresurt és la casa Bofarull, un antic mas que va reformar parcialment durant 20 anys (1913-1933) per encàrrec de les germanes Bofarull.
Una casa per unir cel i terra
Amb Jujol, la casa Bofarull, que avui dia és visitable, va passar a tenir una dimensió terrestre i una de celestial –l'arquitecte tenia fortes conviccions religioses–. Diversos detalls recorden l'arrelament a la terra: al pati sobresurt un dragó convertit en font que sembla acabat d'emergir per extreure aigua del subsol, mentre que a l'escala hi ha animals terrestres, representats per unes serps que s'enrosquen fent de barana i, a dalt de tot, els ocells que habiten el cel. La casa està coronada per un àngel de la guarda, acompanyat com si fos d'una taula parada amb peces de ceràmica –porró inclòs–, que podria ser per als habitants del cel, sosté Llinàs.
No va ser l'únic encàrrec a la localitat. Segons Jujol fill, el seu pare "tenia molt bon record dels Pallaresos i de les senyores Bofarull, perquè no li van portar mai la contrària" malgrat les seves peculiars reformes. Les havia conegut mitjançant la família que tenia a la Secuita, i a partir d'aquí també li van sorgir les oportunitats d'intervenir en altres edificis dels Pallaresos, sobretot a les cases particulars Andreu i Solé, així com a l'església parroquial, i en va erigir un de nova construcció que es va pensar per a l'Ajuntament i l'escola, i que avui dia s'anomena Centre Jujol (acull la biblioteca i casal de la gent gran). Per a Miralles, la proliferació dels encàrrecs en pobles com aquest va tenir a veure amb el fet que "les relacions que Jujol hi estableix no són econòmiques; són afectives".
Les cases que reformava les feia més còmodes per viure, recorda el fill de Jujol, actuant d'"una manera molt més preocupada per les necessitats puntuals que no pas pel guany econòmic", afegeix Miralles, cosa que entronca amb les tendències arquitectòniques d'avui dia. També es pot considerar així perquè optava per reaprofitar materials que s'havien descartat o que estaven oblidats, una cosa que ve a ser un precedent del que s'acostuma a fer ara. Així que, per molt que passi el temps, el seu llegat continua vigent, reivindica Llinàs, tal com passa –recorda– amb l'arquitecte Ricardo Bofill, que va morir el 14 de gener, ara fa just una setmana. "Jujol continua present com a inspiració i referència. La seva obra està tant o més viva que la d'arquitectes contemporanis", defensa.
Quan Jujol assumia un encàrrec, s'hi implicava de valent. "El pare era un home que vivia les coses", subratlla el seu fill, que és historiador de l'art, fins al punt que "s'identificava amb l'obra que tenia entre mans". No dubtava a l'hora de posar-se ell mateix a fer alguna cosa perquè sortís bé. De petit, el seu fill havia anat amb ell al taller. "Si veia que el serraller no acabava de torçar un ferro, si convenia agafava el ferro rogent i li donava la gràcia", recorda. Jujol també va ser un dels grans col·laboradors de Gaudí: va donar "vida i color" a la seva obra. Una mostra d'aquesta relació es pot veure a l'exposició del MNAC sobre Gaudí programada fins al 6 de març. Així i tot, Jujol no sol figurar entre els grans arquitectes –"Cau en la categoria que als museus han decidit que és arquitectura popular", precisa Miralles– i "per al gran públic és bastant desconegut", assenteix el seu fill, que demana fer realitat la idea d'ubicar a Tarragona un Centre Jujol que contribueixi a divulgar-ne l'obra. En aquesta ciutat, n'hi ha una de molt rellevant: el Teatre Metropol.