Modernisme: més enllà de Casas i Rusiñol

BarcelonaL’historiador de l’art Francesc Fontbona reconeix que Ramon Casas i Santiago Rusiñol són els fundadors “ortodoxos” de la pintura modernista, però també posa en valor tota la complexitat d’aquest moment i els artistes més heterodoxos i menys coneguts pel gran públic. Fontbona és el director del llibre de luxe que acaba de publicar Enciclopèdia Catalana 'Pintura catalana. El Modernisme'. En aquest volum, que té preu de 595 euros, ha concentrat la pintura modernista en 200 obres de 70 artistes.

De Ramon Casas i Santiago Rusiñol és inevitable parlar d’obres conegudes com 'El tàndem' i 'La morfina'. De fet, Fontbona destaca una obra primerenca d’aquest pintor, 'Cursa de braus' (1884) -que és propietat del Museu de Montserrat-, com a precursora del Modernisme per la novetat que suposaven aleshores les traces impressionistes que conté. Però l’expert també explora vessants menys vistosos de tots dos: 'Embarcament de tropes', de Ramon Casas, reflecteix el malestar de l’artista per l’enviament de soldats a la guerra de Cuba, una escena de la qual va ser testimoni al port de Barcelona. Aquesta obra pertany a una col·lecció privada i actualment es pot veure al Museu del Modernisme dins l’exposició 'Ramon Casas. La vida moderna'. De Santiago Rusiñol, hi ha una tela existencialista propietat del Fons d’Art de Crèdit Andorrà. A 'Pulvis, cineres, nihil' ( Cendres, pols, no-res ) el pintor, que havia perdut un amic estimat, el gravador Ramon Canudas, va immortalitzar una foguera de taüts a l’exterior del cementiri de Tarragona.

Estudis cada vegada més exhaustius

'Pintura catalana. El Modernisme' és una gran antològica complementària als fons de pintura modernista que hi ha als museus del territori, on també reclamen més visibilitat noms com Josep Maria Tamburini, Lluís Buxó, Nicanor Vázquez, Jaume Vilallonga, Andreu Solà Vidal, Manel Feliu de Lemus, Manuel Urgellès, Claudi Castelucho i Manuel Villegas, entre molts altres. A més, els estudis en aquest camp són cada vegada més exhaustius. “Aquests artistes són més coneguts any rere any. Molts d’aquests noms ja tenen una exposició monogràfica o una tesi doctoral, malgrat que siguin molt poc populars pel gran públic”, diu Francesc Fontbona. A partir d’aquí, queda pendent difondre’ls a través d’exposicions i publicacions. “La recerca està feta. Organitzar una gran retrospectiva d’aquests artistes i publicar les tesis en forma de llibres ja depèn de la llei de l’oferta i la demanda. Sempre són inversions que hi ha gent que no veu clares”, subratlla l’expert.

El pes del gust de Lluís Plandiura

A diferència de la nova presentació de l’art dels segles XIX i XX del Museu Nacional d’Art de Catalunya, que va trencar amb la visió hegemònica que es tenia d’aquest moment, 'Pintura catalana. El Modernisme' analitza el període des d’un punt de vista més acadèmic, des de l’escola luminista de Sitges, amb Joan Roig i Soler i Arcadi Mas i Fondevila, fins a la generació postmodernista, on va haver-hi noms com Hermen Anglada-Camarasa, Ramon Pichot, Isidre Nonell, Nicolau Raurich. Així mateix, aquest volum inclou algunes obres del jove Picasso realitzades en el context del Modernisme, que ja van aparèixer en un volum anterior d’aquesta sèrie de grans llibres, Picasso, obra catalana.

Una reputació basada en l'estatus social

A part de la qualitat de les seves obres, Fontbona creu que la reputació de Ramon Casas i Santiago Rusiñol també es basa en el seu estatus social: “Hi influí molt, sens dubte, que aquells artistes no eren socialment uns desconeguts, sinó fills destacats de la burgesia catalana i, per tant, la seva actuació de segur que fou observada amb més insistència”, diu l’autor a la introducció del llibre. I també posa en relleu la influència d’un altre personatge en la fortuna crítica sostinguda que han tingut des dels anys 30: “En bona part, tot i que és difícil de demostrar, estic convençut que el cànon de la pintura catalana d’aquest moment el fa Lluís Plandiura amb la seva col·lecció. Com que la seva col·lecció va entrar al Museu d’Art de Catalunya per una compra famosa, es va consagrar una mica el gust Plandiura de la pintura catalana dels segles XIX i XX. Per aquest motiu, dels artistes que Plandiura no té, no se’n parla, i el que sí, té un relleu especial”. A més, la influència de Plandiura -que també va atresorar obres de Canals, Mir, Nonell, Pidelaserra i Picasso- també es basa en el seu vessant com a tertulià. “No hem d’oblidar que, a més de col·leccionista, Plandiura creava opinió, perquè tenia la Penya dels Artistes a l’Hotel Colón”, explica Fontbona sobre aquesta trobada en què es reunien artistes i col·leccionistes.

A més del Modernisme arreu del territori, Francesc Fontbona també ha volgut deixar constància de la irradiació d’aquest moviment a Mallorca, amb Antoni Gelabert, i a la Catalunya del Nord, amb diverses pintures d’Aristides Maillol. L’historiador s’ha encarregat de la introducció de Pintura catalana. El Modernisme i ha coordinat els prop de 40 experts que col·laboren en el volum. A més, com a bon coneixedor del sector, Fontbona destaca pintures que es troben en col·leccions privades i altres que formen part de la decoració d’un edifici i que no acostumen a publicar-se, com és el cas de les obres que Joan Llimona va fer per al Palau de Justícia, les que va fer per a l’antic baldaquí de Santa Maria de Ripoll i les pintures de Pere Viver a l’Escola Pia de Terrassa.

5 pintors per descobrir

1. Claudio Castelucho

Claudio Castelucho (Barcelona, 1870 - París, 1927) és un dels pintors poc coneguts, tot i que va participar en diverses ocasions en les exposicions del Carnegie Institute de Pittsburgh i va estar relacionat amb el mercat nord-americà ( La princesa i el mico pertany a l’Smithsonian). Va conrear sobretot el retrat femení i els interiors de teatres i cabarets. Va exposar a París, Alemanya i Viena.

2. Antoni Gelabert

Antoni Gelabert (Palma, 1877 - Deià, 1932) està considerat, segons l’historiador de l’art José M. Pardo, “un referent de la renovació pictòrica mallorquina”. Va rebre el suport de Santiago Rusiñol i Joaquim Mir, que van fer estades a l’illa. Va rebre la influència dels corrents simbolistes del Modernisme i va fer una estada a París. Es va suïcidar a Deià, després de veure com els seus projectes es frustraven.

3. Claudio Hoyos

Hoyos (l’Havana, 1875 - Barcelona, 1905) es va formar a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. Va col·laborar amb Joan Llimona en la decoració de la cúpula del cambril de la basílica de Montserrat, va muntar una acadèmia a la Casa de la Canonja i va ser un dels fundadors de la casa de reproduccions artístiques Hoyos, Esteve y Cia. Els seus hereus conserven l’esfereïdor Lo dimoni, que va presentar a l’Expo de Belles Arts del 1898.

4. Nicanor Vázquez i Ubach

“Fou un artista de concepte profundament realista i dotat d’una rapidesa de traç molt apropiada per copsar fets en moviment, amb una gran agilitat i elegància”, es pot llegir sobre Vázquez (Barcelona, 1861-1930). A més, va col·laborar amb publicacions com L’Esquella de la Torratxa i La Ilustració Catalana i també amb l’editorial Montaner & Simon. Va fer de professor de dibuix i es va establir a l’Argentina entre el 1912 i el 1919.

5. Lluïsa Vidal

L’epidèmia de grip del 1918 va acabar de manera prematura, als 42 anys, amb la vida d’una de les poques dones pintores i il·lustradores del Modernisme: Lluïsa Vidal (Barcelona, 1876-1918), a la qual el MNAC dedicarà una exposició monogràfica al juny. Els seus retrats van ser elogiats des d’una perspectiva masclista, ja que eren considerats “durs” i “masculins”.

5 obres poc conegudes

1. Art al Palau de Justícia

La biblioteca del Palau de Justícia va ser convertida en oficines, però se n’ha conservat la decoració: Joan Llimona va pintar al sostre tres escenes de la Justícia i la Llei. A la central hi ha un àngel amb una espasa que simbolitza la Justícia. El gran arbre que té al darrere dóna unitat a tot el conjunt, tot i que no hi ha continuïtat entre aquesta escena i les altres dues.

2. Una escola plena d’animals

Un voltor i un mussol, en un paisatge imaginari on hi ha un volcà i un llac, protagonitzen un de la trentena de plafons del pintor que es conserven a l’Escola Pia de Terrassa. Abans de l’escola, l’edifici va acollir el Real Colegio Tarrasense i els seus responsables van encarregar al pintor Pere Viver que decorés els passadissos amb una compendi de la història natural. Viver també va decorar el desaparegut Cafè Català de Terrassa.

3. Un interior malenconiós

Francesc Fontbona tria una de les escasses pintures de Juli Vallmitjana, que es va dedicar sobretot a la literatura i l’orfebreria. Només va pintar durant la dècada de 1890 i els primers anys del segle XX. Aquest Interior està dedicat a Santiago Rusiñol i recorda les figures que aquest altre pintor va fer durant la seva estada a París. El cromatisme recorda el de la Colla del Safrà, a la qual Vallmitjana va pertànyer.

4. Un erotisme gens simbolista

Els amants de l’art que recordin les obres simbolistes de Joan Brull exposades al Museu Nacional se sorprendran davant A la llotja, provinent d’una col·lecció particular. Isabel Fabregat diu d’aquesta pintura, on un home vestit de manera elegant surt de darrere una cortina i “assalta” una dona nua, que té un erotisme “sense excuses”. La postura de la dona evoca la de La maja desnuda de Goya.

5. La mirada d’un català a París

Potser perquè va morir a París, la figura de Manuel Feliu de Lemus ha anat quedant en l’oblit al llarg de les dècades. A més de pintor, va destacar com a cartellista i dibuixant. Le Moulin de la Galette revela el vessant com a paisatgista del pintor. Es va exposar al Salon de Beaux-Arts de París juntament amb obres de Barrau, Casas, Castelucho i Rusiñol.