El MNAC lloa l’Arts & Crafts: que sigui útil i que sigui bell

BarcelonaRomàntic i marxista, empresari i artesà, compromès amb la bellesa i amb el sentit pràctic, defensor de la senzillesa i l’esplendor. William Morris (1834-1896), dissenyador, poeta i activista social, va ser un tità, una mena de “Leonardo del segle XIX”, segons la definició de Pepe Serra, director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Explorar les seves múltiples facetes i la seva influència en el Modernisme i l’ art nouveau és l’objectiu de l’exposició William Morris i el moviment Arts & Crafts a la Gran Bretanya, que es pot visitar fins al 21 de maig al MNAC, on arriba després de passar per la Fundació Juan March de Madrid. Tot plegat són més de 300 peces, procedents d’institucions d’arreu del món, de mobiliari, tèxtil, vidre, ceràmica, paper pintat, gravat, metal·listeria... És a dir, un vademècum de les arts decoratives i aplicades tal com les entenia Morris: funcionals i belles.

“William Morris és la figura principal del moviment de renovació del disseny britànic del segle XIX i principis del XX, un home talentós i versàtil que va ser moltes coses, des de poeta fins a revolucionari social”, explica Joanna Banham, directora de la Victorian Society Summer School i comissària de l’exposició juntament amb Pat Kirkham i Karen Livingston, a més de María Zozaya i Manuel Fontán, cap de projectes expositius i director de museus i exposicions de la Fundació Juan March, respectivament.“Si vols una regla d’or que serveixi per a tothom és aquesta: no tinguis res a casa teva que no sàpigues que és útil o que no consideris bell”, deia Morris. Aquesta frase funciona com a marc filosòfic d’un home que, inspirat per l’ideal romàntic (com queda palès a l’inici de l’exposició, que inclou retrats prerafaelites), abominava de la negligència d’un sistema industrial que fomentava la producció en massa i que abocava les classes treballadores a viure en entorns precaris, també pel que fa al disseny. “Com a fabricant va revolucionar la manera de produir els objectes, amb materials de bona qualitat i reivindicant el procés artesanal”, explica Banham, que també recorda una de les paradoxes de Morris: “Odiava els productes barats de mala qualitat. Les seves peces eren cares i anaven adreçades a la burgesia progressista. Sí, fabricava productes elitistes, i això li va generar contradiccions”.

En una societat industrial caracteritzada per la desigualtat, Morris, que va saber llegir el marxisme, aspirava a un socialisme entès com “un règim social en què no hi hagi ni rics ni pobres” i basat en el bé comú. Va entendre que l’automatització dels processos no beneficiava els treballadors, sinó que només servia per augmentar les plusvàlues capitalistes, que ell mateix tenia com a empresari. Defensava la qualitat artesanal, la perdurabilitat dels objectes, que el preu fos just amb la feina feta, i el propòsit utòpic era que les classes treballadores no en quedessin excloses, tampoc de la bellesa funcional que havia de presidir la llar, perquè era l’àmbit domèstic més que el públic el que Morris considerava central per al benestar. Per això el seu era un art més de portes endins. “Morris no volia un art per a uns pocs, de la mateixa manera que no volia llibertat per a uns pocs ni educació per a uns pocs”, explica Manuel Fontán.

Passejant per les seccions cronològiques de l’exposició es poden contemplar obres seves i d’altres representants i continuadors de l’Arts & Crafts, com uns imponents panells brodats, magnífics mobles de fusta noble, vitralls esplendorosos, cadires amb tapissat de vellut, gerres de plata, cartells modernistes... És “bellesa no ornamental”, tal com diu Pepe Serra, i també la constatació que Morris perseguia, segons Fontán, “trencar la distància entre les belles arts i les arts aplicades”.

L’exposició també funciona com a catàleg d’un impossible, que el que la burgesia europea va fer seu fos també del proletariat. La seva filosofia estètica es va escampar pel segle XX, però el somni socialista de Morris d’una societat no consumista i que fos selectiva -“tenir poques coses però belles”, com diu Banham- no va prosperar com ell hauria volgut. Al cap i a la fi, la república socialdemòcrata d’Ikea ha imposat una funcionalitat decorativa consumista que ni és bella ni resisteix un trasllat.