Miyazaki diu adéu al cinema mirant al passat i al cel
El mestre de l'animació japonesa no tornarà a dirigir
VenèciaEn una Mostra marcada fins ara pel to fatalista de la majoria de les pel·lícules projectades, ni tan sols el japonès Hayao Miyazaki, gran mestre de la fantasia animada, va poder escapar de l'amargura imperant a Venècia. El seu film Kaze tachinu [El vent s'alça], presentat en la competició oficial, deixa de banda les aventures infantils i les criatures mitològiques per retratar un període funest de la història japonesa: els anys previs a l'esclat de la Segona Guerra Mundial.
Es tracta d'una pel·lícula tocada per la malenconia que ahir va arribar a Venècia acompanyada d'una trista notícia: la retirada de Miyazaki de la direcció cinematogràfica. L'autor d' El meu veí Totoro -guanyador l'any 2005 del Lleó d'Or honorífic de la Mostra- no va acudir al festival italià i va ser Koji Hoshino, president de Studio Ghibli (la companyia de Miyazaki), qui va anunciar la seva retirada en la roda de premsa del film.
La inesperada notícia va dotar el visionat de Kaze tachinu d'una dimensió doblement crepuscular, ja que Miyazaki és un dels últims grans talents de l'animació tradicional. Renegant de l'ús de la tecnologia digital, el director d' El viatge de Chihiro emprèn a Kaze tachinu un exercici de memòria protagonitzat per dues figures reals: la del protagonista del film, l'enginyer aeronàutic Jiro Horikoshi -dissenyador de l'avió de combat amb què el Japó va bombardejar Pearl Harbor-, i la de l'escriptor Hori Tatsuo, autor de la novel·la que dóna títol al film -un títol, El vent s'alça , tret d'un poema de Paul Valéry.
La conquesta del cel ha estat sempre una de les obsessions de Miyazaki, un fet que ha omplert el seu cinema de sofisticats aparells voladors i de màgiques criatures alades. Tanmateix, a Kaze tachinu , aquesta fascinació es vesteix de realisme: estem davant la pel·lícula menys fantàstica i la més adulta del director japonès. Una aposta naturalista que Miyazaki amaneix amb tocs d'onirisme a l'hora de retratar l'idealisme de l'enginyer Hirokoshi, que podria veure's com l'alter ego del director: un artesà entregat en cos i ànima al seu art.
Una visió romàntica del personatge que ha despertat suspicàcies entre alguns espectadors coreans, que a través d'internet han acusat Miyazaki d'una certa complicitat amb els ideals de l'imperialisme japonès. Unes imputacions que sucumbeixen davant del rerefons antibel·licista de l'obra de Miyazaki, molt present també a Kaze tachinu , en què l'ús militar dels avions dissenyats per Hirokoshi deixa una fosca taca en la consciència del personatge.
El romanticisme de Miyazaki
La mentalitat progressista de Miyazaki li va comportar fa poc unes acusacions de traïdor i antijaponès quan va revelar en un article publicat a la revista de Studio Ghibli la seva postura crítica respecte als possibles canvis a la Constitució japonesa, uns canvis que buscarien diluir l'esperit pacifista de la carta magna. Miyazaki també va expressar el seu desig d'una millora en les relacions entre el Japó i la Xina. Unes declaracions que, en coincidir amb l'estrena al Japó de Kaze tachinu, van aixecar una polèmica que, de tota manera, no ha afectat l'èxit de públic i crítica obtingut pel film.
La Gran Depressió japonesa
Més enllà de la polèmica, cal reivindicar l'innegable valor artístic del nou film de Miyazaki, una pel·lícula que desplega tres fils narratius que es van entrecreuant al llarg dels 126 minuts de metratge. En primer lloc, Miyazaki exhibeix la seva cara més imaginativa quan s'endinsa en el món oníric del protagonista, que mai deixa enrere uns somnis d'infància en què conquereix les altures de la mà de l'enginyer italià Giovanni Caproni. Després, en un registre més convencional, el film s'acosta a la biografia de Hirokoshi per observar la seva trajectòria professional, oferint pel camí un retrat poc complaent de la Gran Depressió japonesa.
Finalment, imbuït d'un sublim esperit poètic, Miyazaki conquereix les més altes cotes del romanticisme tràgic quan descriu el matrimoni de Hirokoshi amb una dona malalta de tuberculosi; una subtrama que converteix la mitja hora final del film en un emotiu santuari dedicat al gran cineasta japonès Mikio Naruse. El magistral punt final a la filmografia d'un cineasta únic.
