‘Winnipeg’, la “missió d’amor” de Neruda

BarcelonaEl dissabte 2 de setembre de 1939 el Winnipeg atracava al port xilè de Valparaíso. Eren les nou de la nit i més de 2.300 refugiats, dels quals es calcula que un 30% eren catalans, desembarcaven amb l’esperança de poder sortir-se’n en un nou país després de la desfeta de la Guerra Civil. Durant la travessia per l’Atlàntic havien nascut una nena, Agnes América Winnipeg, i un nen, Andreu Martí. En aquell vaixell, que havia sortit un mes abans del port de Pauillac (França), gràcies en part a la persistència del poeta i diplomàtic Pablo Neruda, també hi viatjava Roser Luxemburg. Tenia tan sols dos anys i els records se li han tornat una mica borrosos, però explica que durant molt de temps, després de fugir de Barcelona, els bombardejos continuaven al seu cap. Luxemburg, que va ser a la inauguració de l’exposició Els viatgers del Winnipeg - que es pot veure al Palau Robert fins a l’1 de setembre-, diu que a Xile els van acollir molt bé però que els seus pares no es van recuperar mai de tot plegat i van acabar emmalaltint. “Vaig tornar a Catalunya el 1999. A Xile mai em van preguntar d’on venia, aquí, quan vaig fer els tràmits, em van preguntar si el meu pare era maçó”, diu Luxemburg.

Neruda havia estat nomenat cònsol a Barcelona el 1934. Un any després va ser destinat a Madrid, però quan va esclatar la Guerra Civil el van destituir per les seves simpaties prorepublicanes, i va haver de tornar a Xile. Va ser a Isla Negra on va escriure España en el corazón, que comença amb l’assassinat de Lorca i que va ser imprès a Catalunya de manera precària, al monestir de Montserrat. El paper el van aconseguir els mateixos soldats posant en marxa una fàbrica abandonada d’Orpí. Ho explica el mateix Neruda a España en el corazón : “Va ser compost per soldats tipògrafs i imprès per soldats”. Neruda va tornar a Europa el 1939, concretament a París, on va ser nomenat cònsol per a la immigració espanyola. Des d’allà va organitzar el viatge del Winnipeg amb l’ajuda de Pedro Aguirre, el president xilè del Front Popular (una coalició de partits de centre i esquerra). Treure els espanyols de les presons i enviar-los a la seva pàtria va ser, segons Neruda, una de les feines més “nobles” que havia fet. Va dedicar el poema Misión de amor a la gesta.

A Neruda no l’hi van posar fàcil i la dreta xilena va pressionar i va fer campanya contra els republicans espanyols. Segons el comissari de l’exposició, Àngel Domínguez, Neruda va haver de fer “algunes trampes” per fer front a una gran oposició. L’argument que es va inventar el poeta va ser que tots els refugiats eren tècnics. “Els refugiats espanyols són tècnics i faran un bé a la meva pàtria. Les indústries els absorbiran profitosament. He hagut d’apartar-me de sentimentalismes i abordar el problema des d’un punt de vista científic”, va assegurar en una entrevista.

Tampoc ho van tenir fàcil els viatgers, perquè el vaixell estava preparat per a 300 passatgers i s’hi van haver d’encabir més de 2.200 persones. L’exposició, que mostra els murals creats per Roc Blackblock, recorda algunes de les aportacions que van fer aquests exiliats a Xile. Entre ells destaca Roser Bru, que tenia 16 anys quan va pujar al vaixell. Amb el temps es va convertir en una de les artistes més importants del segle XX a Llatinoamèrica, amb obres que es poden veure al MoMA, el Metropolitan i el Brooklyn Museum, a Nova York, i al Macba. José Balmes, fill de l’últim alcalde republicà de Montesquiu, Damià Balmes, va ser un altre gran artista que va emprendre un segon exili amb el cop d’estat de Pinochet.

Aquell 1939 també arribarien a Xile, però des de Buenos Aires i travessant la serralada dels Andes, molts altres escriptors, com Xavier Benguerel, Domènec Guansé, Cèsar August Jordana, Joan Oliver i Francesc Trabal.