'Misa de medianoche': ¿sèrie de culte o la nova tabarra de Netflix?
Mike Flanagan revisa la ficció vampírica en una proposta que genera tants adeptes com detractors
BarcelonaTot i gaudir d'una carrera prou estimable al món del cinema, a Mike Flanagan li ha arribat el reconeixement massiu amb les sèries que ha creat per a Netflix, sobretot amb La maldición de Hill House. La seva nova proposta, Misa de medianoche, es manté com un dels títols més vistos de la plataforma alhora que divideix l'audiència entre qui la defensa amb devoció i qui la considera pesada com un plom, sobretot per la manera com presenta els diàlegs.
El primer episodi de Misa de medianoche resulta exemplar en el seu dibuix d'una comunitat petita típicament nord-americana. Flanagan s'atura a descriure amb cura la població de l'illa imaginària de Crockett Island i en copsa tan bé les relacions que el seu retrat recorda les primeres pel·lícules de Steven Spielberg o la literatura de Stephen King, a qui ell ha adaptat al cinema a El joc d'en Gerald i Doctor Somni. Malgrat ambientar-se en la nostra època, no es veu els protagonistes de la sèrie fent servir mòbils i d'altres estris de tecnologia digital, el que reforça la connexió amb aquests imaginaris dels setanta i els vuitanta. L'església de fusta del poble que funciona com a centre de congregació d'una comunitat multicultural encarna aquella idea primigènia d'una societat nord-americana diversa però unida pel vincle religiós.
Un sagrament vampíric
El nou capellà de l'illa, el misteriós mossèn Paul (Hamish Linklater), revifa els ànims ensopits d'una població marcada per la crisi econòmica i els problemes personals. El sacerdot mostra un especial interès en recuperar el Riley (Zach Gilford), un jove que ha tornat a casa després de passar un temps a la presó a causa de l'atropellament d'una noia, just l'escena amb què s'obre el primer episodi. El Riley no es perdona l'homicidi i és conscient que la seva relació amb l'alcohol hi té molt a veure. Aquest és un altre dels punts forts de Misa de medianoche, el retrat de l'alcoholisme com un problema estructural. I aquí s'estableix un vincle que no és nou però sí poc habitual, el que uneix addicció i vampirisme. Perquè a partir de cert moment, la sèrie gira el volant cap al terror sense abandonar el context catòlic. Al cap i a la fi, d'això va el sagrament de la comunió: de xuclar la sang de Déu com a ritual últim del nexe comunitari. Misa de medianoche ressegueix l'extensió d'un culte irracional en una comunitat petita, davant la mirada perplexa d'uns escassos escèptics: el Riley; el Hassan (Rahul Kohli), el xèrif musulmà; la Sara (Annabeth Gish), la metgessa; i l'Erin (Kate Siegel), la mestra que també ha tornat al poble.
Flanagan desenvolupa una sèrie de vampirs que explota conceptes menys explorats en altres ficcions de terror. El creador sap de què parla quan aborda l'alcoholisme. I el mateix es podria dir del catolicisme. A Misa de medianoche no es tracten en va qüestions com la culpa, l'assumpció de la responsabilitat envers el mal comès, el complex messiànic de capellans i monges i les conseqüències destructives que comporta, la necessitat de creure en alguna cosa i la confessió com a teràpia. En aquest punt s'equipara aquest altre sagrament catòlic amb les pràctiques d'ajuda mútua popularitzades des d'Alcohòlics Anònims. Flanagan creu en el dret de tots personatges a tenir temps per explicar-se i buidar el pap d'allò que els afligeix, i així trenca amb la dosificació habitual de diàlegs a les sèries per configurar seqüències a partir de soliloquis. No sempre li funcionen, però formen part de la personalitat d'una producció que creu en el que volen expressar els protagonistes.