Quan Miró i Picasso van projectar Catalunya al món

BarcelonaL'escriptor Josep Palau i Fabre deia que els semàfors estan fets al revés: el verd convida a relaxar-se i aturar-se; el vermell, en canvi, implica passió i, per tant, seria el color ideal per indicar que cal reprendre el moviment. D'un roig encès, l'exposició que es pot veure a la Fundació Palau de Caldes d'Estrac fins al 19 de setembre, posa en relació quatre creadors units pel "vermell passional", recorda Julià Guillamon, comissari de la mostra, que també ha comptat amb la col·laboració d'Eduard Vallès, conservador del Museu Nacional d'Art de Catalunya i especialista en Picasso.

És una mostra que recorre més de dues dècades de relació personal i professional que va culminar amb la publicació de dues monografies que van evidenciar la importància de Catalunya en l'obra dels dos artistes i, de retruc, van projectar la imatge del país al món sencer. Sense un llibre com Picasso en Cataluña, escrit per Josep Palau i Fabre i editat per Joan Perucho a Polígrafa el 1966, la percepció de l'obra del pintor malagueny no hauria sigut la mateixa. "A Picasso li va agradar molt que es prenguessin amb tanta seriositat els seus quadres de joventut —comenta Vallès—. Iniciatives com aquesta van crear el substrat que va permetre que Picasso fes una donació d'un miler d'obres el 1970, fet que va impulsar el Museu Picasso de Barcelona".

Una amistat de dues dècades

La mostra proposa un recorregut a partir de 130 peces: a més d'una seixantena de documents, hi ha cinquanta obres de Miró i vint-i-cinc de Picasso, algunes d'elles inèdites, com La carraca, un dibuix d'un vampir fet per Miró, probablement inspirat per la lectura de Les històries naturals de Joan Perucho. Arrenca el 1944, quan Josep Palau i Fabre i Joan Perucho es van trobar amb Joan Miró per demanar-li que col·laborés a la revista Poesia. "En la negror dels anys 40, conèixer Miró i els seus colors els va deixar en estat de coma —recorda Guillamon—. A partir d'aquí va arrencar una relació a tres bandes que, a partir del 1947, s'ampliaria amb un quart element, Picasso". D'un roig encès proposa una aproximació "clara i pedagògica" als quatre creadors: "A partir del seu vessant humà podem explicar tota una època, des de l'ambient de la postguerra fins a les relacions entre poesia i art, el vincle picassià amb Horta de Sant Joan i un cert esplendor en el món de l'edició de llibres d'art, a través del paper de Polígrafa", explica Vallès.

Tant Palau i Fabre com Perucho van dedicar poemes a Joan Miró a finals de la dècada dels 40. L'amistat entre els dos escriptors queda consignada a la mostra de la Fundació Palau i es podrà explorar més a fons gràcies al volum Cartes i poemes, que es publicarà aquest juny a Galàxia Gutenberg. "S'havien conegut a la Universitat de Barcelona després de la guerra —diu Guillamon—. Tots dos pertanyen a una generació heroica, que va escriure gairebé en solitari, i per a un públic incert". Exiliat a París des del 1945, on va viure quinze anys, Palau i Fabre va conèixer Picasso a través de l'escriptor i editor Ferran Canyameres el 1947. "Em presentà com un jove poeta català, entusiasta de la seva obra, que havia escrit un llibre sobre ell —escriuria Palau a Estimat Picasso (1958), que també reeditarà pròximament Galàxia Gutenberg—. Però recordo les primeres paraules de Picasso, aquell desig seu de fer-se assequible, la seva peculiar manera de posar-se a nivell dels seus interlocutors: «És estrany que no ens hàgim conegut abans»".

Populars i antijeràrquics

"Miró i Picasso van trencar les jerarquies artístiques —explica Eduard Vallès—. Tots dos estaven molt lligats a l'element popular. Es pot veure en les seves obres, però també en la seva actitud: Picasso, per exemple, va aprendre a fer ceràmica quan ja tenia 70 anys". L'esperit trencador de tots s'explica també a través de la generositat dels dos artistes cap a Joan Perucho i Josep Palau i Fabre, a través de nombroses obres dedicades: dibuixos, linòleums, fotografies, cartells... Quan els dos escriptors van viatjar el 7 de novembre a Mougins, a prop de Canes, per entregar-li Picasso en Cataluña —que el 1966 es va publicar en castellà, francès, alemany i anglès, i un any després es va traduir al català—, el pintor els va obsequiar amb diversos linòleums. Palau i Perucho s'hi havien presentat amb perdius enllaunades de la fonda Alcalá de Calaceit. "Aquests detalls agradaven molt a Picasso, perquè el connectaven amb la seva joventut: el 1898, als 17 anys, havia fet la primera estada a Horta de Sant Joan", recorda Guillamon. Onze anys després hi tornaria, en plena etapa cubista, i pintaria geomètricament aquells paisatges.

El 1955, Joan Perucho es va instal·lar a Gandesa. Explorant la Terra Alta va redescobrir el vincle de Picasso amb Horta i en va assabentar Josep Palau i Fabre, que va treballar aquest aspecte a fons —entre molts altres— al seu llibre. "Amb Miró també hi va connectar geogràficament, perquè tenia casa a Albinyana i coneixia el vincle de l'artista amb Mont-roig del Camp —explica Guillamon—. Perucho mateix va acabar escrivint i publicant Joan Miró y Cataluña, també a Polígrafa, el 1968, que va aparèixer al mateix any que el llibre d'artista Les essències de la terra. Va tenir l'encert de voler fer arribar Miró transversalment, a diversos tipus de públic".

La trobada de Palau i Perucho a França amb Picasso el 1966 marca el punt més àlgid de la seva relació, però també l'inici del distanciament entre els escriptors. "Picasso era molt provocatiu i va repartir els linòleums sense ensenyar què eren —diu Guillamon—. Perucho en va agafar un de Jacqueline Picasso, i a Palau li va saber greu, perquè l'hauria volgut per a ell". També hi va influir la política. "Perucho es va resistir a convertir-se en una figura de l'antifranquisme —continua—. A la dècada dels 70 va deixar de publicar i es va retirar de la vida social". No va reaparèixer fins a Les aventures del cavaller Kosmas, amb el qual va inaugurar el palmarès del premi Ramon Llull l'any 1981.