Mireia Sallarès: “Necessitem una facultat de l’amor per pensar com estimem”

Una conversa entre un policia serbi i una sospitosa és el pretext que l’artista visual Mireia Sallarès (Barcelona, 1973) fa servir per transitar per les paradoxes de l’amor en el seu documental Kao malo vode na dlanu [Com una mica d’aigua al palmell de la mà], en el llibre Com una mica d’aigua al palmell de la mà. Una investigació sobre l’amor (Arcàdia) i en una exposició que va acollir la Fabra i Coats. Ho fa des de “la vida viscuda”, que defineix com “allò que fem amb les coses que ens passen”, un terme que li agradaria reivindicar davant les Nacions Unides com a dret col·lectiu universal.

L’orgasme femení a Mèxic, la veritat a Veneçuela, l’amor a Sèrbia. Sempre situa els projectes en algun lloc. Per què?

Per no fer una teorització abstracta sinó una praxi des de la situació viscuda. És com tirar una pedra en un llac. La pedreta és el concepte però s’amplifica en aquest territori ple de prejudicis i d’una situació social històrica remoguda. Són conceptes que són camps de batalla. Situar-los també és una manera d’aprendre d’aquell lloc i del lloc d’on venim. Al president Tito, líder iugoslau, li van preguntar d’on havia tret la idea de propietat col·lectiva autogestionada. Va dir que de la Catalunya del 36 al 39. Descobreixes una memòria silenciada.

Per què l’amor?

És com l’orgasme femení, no se t’acut, ho portes aquí entravessat al cos. M’havia cregut una sèrie de coses, com ara la igualtat entre homes i dones i la no obligatorietat de crear família, però no m’acabava de funcionar. La gran majoria d’estudis sobre l’amor han tirat la tovallola. Com que és personal i íntim consideren que no hi ha res a fer. Preguntar-nos sobre l’amor és molt important perquè, si no, hi ha algú que n’està traient profit, vots, diners. No ens estem plantejant que l’amor és una força de producció, però també de transformació, des de la diferència, no des de la identitat.

Parla de l’amor com a desgastat i manipulat.

No som lliures a l’hora d’estimar. L’amor té moltes trampes, per a les dones sobretot. L’amor identitari, que diu que els que s’assemblen a mi són els que estimo més fàcilment, és germen de feixisme. Es pot arribar a entendre que un supremacista blanc, per exemple, està a favor de l’amor (de la família, de la pàtria, de la identitat) i a un antisistema se’l situa en l’odi. L’amor s’ha de redefinir perquè si no només serà un instrument d’abús i de manipulació. Al final et diran “T’estimo” i marxaràs corrents. El nou príncep blau o princesa blava hauria de ser algú que et digui: “Estimar-te no sé si t’estimo perquè no sé què és, però et respecto”.

També fa una crítica a l’amor maternal.

L’amor maternal és la punta de l’iceberg. Com diu una amiga, les mares que t’ho han donat tot són com el Fons Monetari Internacional, mai els pots tornar el crèdit, sempre estàs pagant els interessos. Què li tornes a algú que t’ho ha donat tot?

Però què és l’amor? Un deute?

No és ni un deute ni un dret, no és una obligació. No el podem posar ni a la Constitució ni als drets humans, però és brutal veure les desigualtats que es cometen en el seu nom.

El llibre parla d’identitat, de justícia, de propietat privada, d’ideologia, de feina… L’amor se li escapa com l’aigua del palmell. ¿És la documentació d’una batalla perduda?

És com la mort anunciada, com la sexualitat de les dones. Com que no hi ha res a fer, tot és possible. S’ha de buscar entre la deixalla.

De fet, el projecte forma part de la trilogia de la deixalla, en la qual treballa també el concepte de veritat i de feina. Què entén per deixalla?

Les persones som deixalla. Jo estic feta de les restes reciclades, d’idees, d’història. Les coses sostenibles no passen només per una qüestió de recursos materials. Hi ha deixalles simbòliques i conceptuals que s’han de reciclar.

P lanteja la idea d’una facultat de l’amor dins de les universitats.

Necessitem una facultat de l’amor per pensar com estimem i desensenyar com ens diuen que hem d’estimar des d’estudis molt diversos. Hi hauria d’ensenyar un mestre ignorant. Com en l’amor, que pots ensenyar coses que tu mateixa no saps.

A Sèrbia l’amor és impossible?

Aquest és el prejudici. La gent em preguntava si estava treballant sobre “la mort”. Sèrbia és un país que, com l’amor, porta uns anys canviant de nom, redefinint les fronteres. Algú et diu: “Jo vaig ser soldat al bàndol serbi”. Però, oh!, què en sabem nosaltres de la gent que va estar en un bàndol o en un altre de manera obligada? Els serbis consideren que no els entendrà ningú i ja no volen ni explicar-se. Consideren que callar és un acte d’amor. El gran secret de la Guerra dels Balcans és el trànsit cap al capitalisme, però d’això no se’n parla. Un grup de treballadors d’antigues fàbriques col·lectives han denunciat la privatització durant la guerra i volen portar el capitalisme a l’Haia. La feina és una força de producció, igual que l’amor. El capitalisme l’explota.

¿Està canviant la manera com ens estimem?

Sí, almenys moltes pensadores n’estan parlant. Si ho critiquem és perquè val molt la pena.