Mireia Feliu canta Núria Feliu en un joc de miralls jazzístic

BarcelonaCantar les cançons de Núria Feliu amb coneixement de causa, sense distància irònica ni complicitats pop i amb un color musical inesperat. Si fa no fa això és Mireia canta Feliu (Temps Record, 2021), el disc que Mireia Feliu dedica a la seva tieta, i que es publica quan Núria Feliu mira de recuperar-se d’un ictus. “La música de la tieta l’he portat sempre a dintre. Són cançons que he cantat des de petita, quan anava al seus concerts”, recorda Mireia.

La idea de revisar aquell repertori ve de lluny, però “no tenia cap sentit agafar les cançons de la tieta i fer-les més o menys igual una mica més modernetes”. Tot plegat va engegar quan va decidir que implicaria en l’aventura David Mengual, tota una institució en el jazz català i company al grup de swing The Lindy Hoppers. “Volia algú que pogués agafar aquestes cançons i mirar-les des d’un punt de vista superdiferent i donar-los una vida nova. I això és el que ha fet en David”, explica. Efectivament, mana el color del jazz, enriquit per músics com Oriol Roca, Marc Cuevas i Joan Mas, primeres espases de l’escena jazzística menys convencional. “El David m’ha fet desestructurar-ho tot, com si fos el Bulli. I li agraeixo moltíssim que m’estirés cap a llocs on jo no hauria anat”, admet Mireia, satisfet amb la feina arranjadora de Mengual.

La tria del repertori

Un dels encerts del disc és la tria del repertori. Tenint un coixí instrumental tan jazzístic, la temptació era anar a petar a l’etapa de Núria Feliu amb Tete Montoliu. “Però aleshores quina seria la nostra aportació? Era molt difícil sortir del que havia fet ella. I jo no volia fer un clonatge. De fet, vam voler fugir-ne, d’això”, diu Mireia. Per tant, van optar conscientment pel repertori menys jazzístic, per “temes que fossin emblemàtics d’ella, excepte els de jazz, com Anirem tots cap al cel i El vestir d’en Pascual”. “I també que em commoguessin molt, com La flor de París i És un gigoló, que quan ella les cantava m’agradaven molt, molt, molt i les volia fer sí o sí”, afegeix.

És a dir, han remenat el paner del cuplet, els musicals i la influència de Mistinguett, tres facetes prou significatives en la carrera de Núria Feliu i que finalment han donat peu a un joc de miralls jazzístic que va tenir com a pedra de toc El vestir d’en Pascual. “Jo li deia al David: Som-hi, que si ens en sortim amb aquesta tot anirà bé”.

La relació de Mireia Feliu amb les cançons de Núria Feliu no és només des de la intimitat familiar, perquè van treballar plegades en el disc Amb un aire country (2002). “Va ser un aprenentatge brutal veure-la trepitjar l'escenari des de dalt. No et pensis, ella també es posava nerviosa quan havia de sortir a actuar, era el seu nom i l’havia de defensar. Era una persona de directe, que es posava el públic a la butxaca amb qualsevol cosa. Si ensopegava, d’allò en feia un gag. I no li queien els anells per res. No era gens diva amb els camerinos; si s’havia de canviar darrere l’envelat amb una cortina, ho feia. Vaig aprendre molt d’ella, era una totterreny”, recorda Mireia, que ara espera poder dur al directe el projecte Mireia canta Feliu. “L’Ota Vallès ens fa la direcció escènica perquè volem fer una cosa molt cuidada, que no fos només pujar a cantar i prou, sinó que hi hagués un petit fil, una petita escenografia”, explica.