Mireia Barrera : “El Madrigal ha sigut el cor de la meva vida”

BarcelonaEl monestir de Santa Maria de l’Estany acull avui l’últim concert de Mireia Barera (Terrassa, 1967) com a directora titular del Cor Madrigal. Serà el punt final a una relació de 26 anys, i l’endemà començarà una nova etapa per a una de les personalitats musicals més admirades del país, Premi Nacional de Cultura i amb un currículum que inclou la direcció del Coro Nacional de España, de la Capella de Música de Santa Maria del Mar i del Coro de la Orquesta Ciudad de Granada.

Com està vivint aquest comiat?

Com que vaig anunciar-lo fa un any i mig, he tingut temps de pair-ho bé i d’asserenar-me. Tot i l’emoció, ho visc d’una manera relativament tranquil·la.

¿El programa, de Janácek i Britten a Toldrà i Hindemith, és un bon resum de la seva feina amb el Cor Madrigal?

Sí. Primer em van passar moltes coses pel cap, però aviat vaig decidir que tenia sentit fer un concert format per música que ens havia marcat i que tingués un pes emblemàtic per al cor.

Quan va començar l’any 1993, la maquinària del cor estava prou engreixada per treballar uns repertoris tan amplis i heterogenis?

No, no. L’any 1993 vam fer "la presentació en societat", que deia el Manel Cabero, després d’estar treballant gairebé dos anys en silenci. No podíem sortir a la llum perquè no érem prou gent. De fet, uns cinc mesos abans de fer aquell concert de presentació estàvem a punt de desistir i de deixar-ho córrer, però vam tenir la sort que un cor es va desfer i de sobte van venir set persones. Amb aquesta arribada de set persones vam poder continuar i veure’ns amb cor de tirar endavant aquell concert. Una mica perquè et facis a la idea de com estava la maquinària en aquell moment. Lògicament, després el cor ha agafat una experiència increïble i s’ha anat renovant amb gent jove.

Per què deixa la direcció del cor?

El resum seria que ha sigut un procés artístic meu. El Madrigal ha sigut el cor de tota la meva vida, però l’experiència a Madrid com a titular del Coro Nacional em va marcar molt, i de mica en mica em va anar sorgint la sensació que artísticament no podia fer les coses com jo crec que haurien de ser. Però el Madrigal és el grup amb què puc anar més lluny; la contradicció és aquesta. Tot i que és així, no deixen de ser unes condicions amb les quals he intentat trobar-me còmoda, però no he pogut. Tot plegat és com una utopia, perquè no hi ha cap lloc on jo pugui trobar això que busco. Per la meva necessitat artística i la meva ètica professional i filosòfica, he arribat a la conclusió que, com que això em trasbalsa, decideixo aturar-ho i acceptar que segurament durant un temps, o no sé si sempre, hauré de fer coses en unes situacions de menys nivell que el Madrigal, però la vivència serà més tranquil·la, estarà més controlada, segurament perquè les expectatives seran menys altes.

Tot plegat té un punt de paradoxa.

Sí, però perquè al país no hi ha res més. I el Madrigal segurament ara està en un dels millors moments. És aquesta la paradoxa que dius. Sí, és així, però el meu procés ha sigut aquest i he pres aquesta decisió.

¿Catalunya no és un país tan coral com a vegades pensem?

Sí que ho és. Té moltíssima tradició coral; molta més que molts altres llocs de l’estat espanyol, però, justament perquè tenim tanta tradició, hi ha cors amateurs de molt nivell, i en canvi ens falta la punta de la piràmide, que també faria que molts d’aquests cors amateurs tinguessin on emmirallar-se. Per a mi sobretot és una qüestió de lògica i de normalitat. Ens falta un cor, no dic molts perquè som un país petit, però sí algun cor professional. No tenim ni el cor de la ràdio, ni el cor de L’Auditori... I un cor nacional, que ja seria un pas més enllà, no existeix.

Algun cop el Cor Madrigal ha fet de cor nacional in pectore

No ho sé, jo això no m’ho puc atribuir. Hi ha altres entitats corals potser amb tints una mica més amateurs que el Madrigal... Si a una persona que no sap música li preguntes quina coral li sembla que representa Catalunya, segurament no et diria el Cor Madrigal, sinó l’Orfeó Català, perquè tenen la difusió que tenen, perquè simbolitzen el Palau... És normal.

¿I en un àmbit més professional?

Bé, en un àmbit més professional és possible que sortís el nostre nom, però jo això no t’ho puc dir. És possible.

¿Es planteja una carrera internacional, ara?

No m’ho he plantejat. No funciono així. Fins a l’últim concert del Madrigal, per a mi el més important és el Madrigal. Durant aquest any he estat molt concentrada en poder-ho fer amb les millors condicions, que sortís amb la millor qualitat, i per tant no he calculat més enllà. I això de la carrera internacional, de moment no. No he fet cap planificació. No ho he fet mai.

Quins són els moments més gratificants de la seva etapa al Cor Madrigal?

Durant anys hem fet concerts en molts espais de Catalunya i recordo amb molta emoció els moments abans de sortir a dirigir el Madrigal, la sensació que era el meu grup, que era una mica la meva obra. Recordo l’orgull i la il·lusió de sortir i de dir: “Ara dirigiré el meu grup”. Després amb el Madrigal hem tingut la gran fortuna que hem pogut fer obres simfòniques o obres amb orquestra, la qual cosa ens ha fet fer un salt en molts aspectes, però aquí jo he fet un paper que és molt important, el de preparadora, però no he dirigit i llavors l’emoció és diferent.

¿I quin és el repertori del cor que més la impacta?

On em sento més còmoda musicalment, i on jo crec que puc aportar més com a artista, és en la música més moderna. M’encanta el Barroc, m’encanta la polifonia després d’haver fet les misses polifòniques. M’agrada tot, però on em sento més còmoda i puc aportar més és en la música més dels nostres dies, incloent-hi la del segle XX. Ara bé, no puc treballar sovint amb compositors contemporanis d’ara per les circumstàncies que diem, perquè el país tampoc no permet fer estrenes de composicions. Això a Madrid sí que ho feia.

Comenta la dificultat de treballar amb els compositors d’aquí, i els mateixos compositors sovint no es plantegen fer obres grans per les condicions socioeconòmiques de l’àmbit musical del país.

Sí que faig algunes obres petites, menors, molt boniques, que ja les han fet, o un encàrrec del simposi coral, tot també molt a l’entorn de la cosa amateur. A Madrid sí que vam fer obres que eren encàrrecs de l’orquestra o del cor mateix, o de compositors que tenien uns diners i feien una obra d’una certa envergadura, tant de temps com d’efectius. I això aquí no ho tenim.

I això que tenim compositors com el Joan Magrané, que acaba d’estrenar una òpera...

Sí, m’encanta el Joan Magrané i he fet coses seves, però són obres petites. I he vist altres cors que fan obres seves. Però hi ha molta diferència de com jo ho vivia estant en una institució on tenia uns recursos i la capacitat o de fer encàrrecs o de realitzar algunes obres que necessiten una certa infraestructura i uns certs diners, també t’ho dic. Jo això aquí no ho visc.

Vostè manté el projecte de les misses polifòniques amb el conjunt Barcelona Ars Nova, que ja té set anys de trajectòria.

Sí, és com un miracle. Ara intentarem que, a més de fer les cinc misses, puguem abraçar altres àmbits del món musical, però no és fàcil.