"Mirar el país de manera crítica és la meva obligació"
En caure la tarda (Edicions 62) és una novel·la que, tot i estar centrada en un únic personatge, també passa comptes amb l'entorn. "El nostre és un país gallinaci, pobre d'esperit", afirma Jordi Coca.
BARCELONA.Josep Maria Castellet recorda al Dietari de 1973 la primera trobada amb Jordi Coca. Li va semblar algú d'una notable "impertorbabilitat davant les dificultats". I afegia: "En les actuals circumstàncies duraran els que tinguin constància". Gairebé quaranta anys després d'haver-se conegut, Coca presenta la seva "setzena o dissetena" novel·la, En caure la tarda , que arriba poc després que l'escriptor presentés la seva tesi doctoral sobre el teatre de Josep Palau i Fabre. "Li vaig prometre que estudiaria la seva producció teatral -recorda l'autor-. L'última vegada que el vaig veure li vaig portar l'últim llibre que havia editat. Em va fer dues preguntes. La primera va ser: «Escrius? No et dic si publiques, vull saber si encara escrius». La segona va ser: «Faràs això del meu teatre?»"
Paral·lelament a la feina de la tesi, Coca seguia donant voltes a una novel·la que tenia encallada per culpa de no poder resoldre un problema tècnic. "M'hi vaig posar inspirat per un cap de setmana d'octubre del 2005 que va ploure molt a tot Catalunya. Em vaig començar a imaginar un personatge, en Miquel Gironès, que torna de la feina divendres a la tarda i que decideix quedar-se a casa. En poques hores, comença a fer balanç de la vida al mateix temps que construeix un retrat dels Països Catalans, des d'Andorra fins a Alacant, on només hi ha xoriços, putes i manipulació en la cosa política".
Ambigüitat, culpa i mort
El personatge de Coca té més d'un punt en comú amb Robinson Crusoe, una de les creacions més recordades de Daniel Defoe: a més d'estar perdut en una illa, és d'una ambigüitat que no permet saber del cert "si és bo o és un fill de puta". Coca destaca també la presència de la culpa -herència de Maeterlinck- i també de la mort: "L'època de les bromes s'ha acabat. A partir dels 60 comences a pensar en l'última funció, en les poques tallades de cabells que et queden. El personatge que jo volia construir és algú proper a la meva edat, que ja ha viscut força coses i que les repassa després d'un petit accident i d'una possible revifalla del càncer que va superar fa un temps". Encara que la novel·la vol ser "una cosa petita i senzilla", l'autor no defuig l'anàlisi de la societat catalana dels últims trenta anys. "Ens hem enganyat i mentit. Hem construït una fantasia, un petit deliri, i ara comencem a adonar-nos-en -explica-. Mirar el país de manera crítica és la meva obligació".
Coca destaca que avui a Catalunya hi ha "una novel·lística amb una quantitat de registres sorprenent", cosa que "no havia passat mai". Té clar que la manca de repercussió dels autors catalans no té res a veure amb les seves capacitats creatives: "El país no està a l'altura dels novel·listes, en aquests moments. El nostre és un país gallinaci, pobre d'esperit". Quatre dècades després del dietari de Castellet, sembla que les "dificultats" continuen sent-hi. Caldrà mantenir la constància, i potser alguna cosa més.