Mirar sense embuts els rostres de la guerra

BarcelonaL’artista turc Erkan Özgen (Derik, 1971) torna a Barcelona acompanyat d’una coincidència curiosa: el 2009 va participar en un intercanvi de dos mesos al centre d’art de Mataró Can Xalant i va exposar a La Capella. Antoni Tàpies es va interessar per la seva obra i es van arribar a conèixer, i a partir d’avui exposa a la Fundació Antoni Tàpies gràcies a la Fundació Han Nefkens. La mostra porta per títol Erkan Özgen. Giving voices, i està inclosa en el festival Loop. “Vull mostrar la realitat i els rostres de la guerra”, afirma Erkan Özgen sobre els quatre vídeos que formen l’exposició. Dos d’ells es van rodar a Kobane i en un camp de refugiats a Sulaimaniya, al nord de l’Iraq. Al primer, titulat Wonderland, un nen sordmut explica amb gestos l’experiència d’un atac del Daeix a Kobane. Al segon, Özgen, parafrasejant el títol de la mostra, torna a donar veu a les víctimes de les guerres, en aquest cas diverses dones yazidites que viuen al camp d’Aixti, en una peça titulada Purple muslim i produïda per la Fundació Han Nefkens. “Quan arribes a casa i engegues la televisió, i veus la guerra a les notícies, no pots reaccionar”, diu l’artista. Per a la directora de la Fundació Han Nefkens i comissària de la mostra, Hilde Teerlinck, les quatre obres estan unides per la seva mirada: “S’hi pot veure el mateix llenguatge, una manera molt directa de presentar una realitat que l’Erkan coneix molt bé, perquè és la seva, i ho fa sense embuts”. A més, el director de la Fundació Antoni Tàpies, Carles Guerra, posa en relleu el fet que Özgen es mogui en zona de perill: “El fet que Erkan Ögzen treballi en una zona de conflicte dona un valor afegit a la seva obra -afirma Guerra-. Amb les seves sèries ens fa qüestionar la nostra pròpia naturalesa com a espectadors de catàstrofes i guerres”.

Com diu Han Nefkens, Erkan Özgen tracta el tema de la guerra d’una manera “respectuosa” i “gairebé poètica”. Els protagonistes dels seus vídeos són immortalitzats sense cap mena d’artifici ni afany de protagonisme com a artistes: “Parlem de refugiats però tots ho som potencialment, no només la gent que és pobra”, diu Özgen. “Vull presentar els protagonistes dels vídeos a l’espectador”, subratlla.

L’obra d’Özgen té una intenció global: “Visc i treballo a Turquia però les meves obres no són només sobre aquesta zona, sinó sobre tot el món”. Un altre dels vídeos és fruit d’una residència que va fer a Finlàndia. No té la càrrega dramàtica dels treballs realitzats a Kobane i Sulaimaniya però és igualment eloqüent i punyent, perquè els protagonistes s’abracen i interactuen amb uns canons protegits per la Unesco, com si assumissin amb naturalitat el seu passat destructor.

Tot i que no és fàcil ser artista a Turquia, Özgen, que també exerceix d’activista ecològic i regenta un espai d’art independent, no se’n vol anar de la ciutat on viu, Diyarbakir. “És una mica difícil ser artista, però per a mi no és un problema, perquè puc fer el que vull. Potser el sistema és difícil per a tothom i molts artistes se n’han anat cap a països europeus, però vaig decidir quedar-me a la meva ciutat. No me’n vull anar, i espero que sigui bo per a mi”, conclou Erkan Özgen.