'Mirai, mi hermana pequeña': Mamoru Hosoda i els espectres de la infància
Crítica de l'última pel·lícula de l'animador japonès
BarcelonaDirecció: Mamoru Hosoda. Guió: Mamoru Hosoda. 98 min. Japó (2018). Animació.
Mai és fàcil acceptar l’arribada del futur, sobretot si ets fill únic. Això és el que li passa al petit Kun quan neix la seva germaneta Mirai (el nom de la qual significa, justament, futur en japonès). De la nit al dia, els pilars de la seva vida trontollen, i es veu obligat a compartir atencions i espai amb una criatura que ni tan sols li serveix de companya de joc. La prematura crisi del nen arriba al col·lapse amb la inesperada visita d’una adolescent que afirma ser la Mirai de demà passat, preocupada perquè en certa ocasió el seu pare no es va recordar de guardar les nines cerimonials durant el Hinamatsuri; això, segons diu la tradició, pot tenir conseqüències nefastes en la vida amorosa de la jove.
A partir d’aquest costum típicament japonès, Mamoru Hosoda construeix una peripècia universal d’èpica domèstica que fa factible la fins llavors improbable aliança entre germans, i serveix d’ignició a un seguit de viatges temporals en els quals el Kun també es retrobarà amb el seu avi, ferit a la guerra, i a qui gairebé no va conèixer. Com és costum en el cineasta, a Mirai, mi hermana pequeña el traç de Hosoda respecta la mirada oberta dels seus petits personatges i utilitza la fantasia (¿subjectiva?) per canalitzar els episodis iniciàtics de la joventut. En aquest cas, el bell instant en què l’ego d’un nen pren consciència que no és el centre del món i entra en contacte amb la memòria i l’avenir del seu llinatge.