La mirada femenina de Sílvia Munt sobre el 'Desig' de Benet i Jornet

Desig

Teatre Nacional. Sala Gran. Fins al 6 de març.

"La sortida del carrer sense sortida", titulava Sergi Belbel la introducció a la publicació de Desig, de Josep Maria Benet i Jornet, a la revista Escena (1989), que dos anys després ell mateix dirigiria al Teatre Romea amb Àngels Poch, Lluís Soler, Imma Colomer i Josep Maria Pou. I es preguntava si era necessari entendre, o justament no entendre, la història de Benet. En parlava Joan-Anton Benach a la crítica arran de l’estrena i és convenient recorda-ho en la mesura que, d'aleshores ençà, no hi ha hagut cap altra estrena professional de l’obra fins ara que l’ha dirigit Sílvia Munt al Teatre Nacional. 

Cal entendre les paraules de Belbel, ja que es tracta d’un text deliberadament críptic, que amaga més del que ensenya, que circula sobre la lògica del que no s’explica, tot exposant el laberint interior dels personatges, els d'uns més que el d’altres, en una història que ve del passat. Desig parla de la fugissera felicitat, del pas del temps que ens confronta amb nosaltres mateixos i destapa els anhels frustrats del desig incombustible que se sobreposa al fracàs sentimental. I ho fa amb quatre personatges sense nom: Ella (Laura Conejero), el Marit (Carles Martínez), la Dona (Anna Sahun) i l'Home (Raimon Molins).

Desig és sobretot un text inquietant, embolcallat d’un halo de misteri, que arrenca amb la trucada al telèfon fix que rep Ella a la casa de cap de setmana, en una allunyada i deshabitada urbanització. Una trucada d’algú que no respon i que dinamitarà els fantasmes d’Ella. Una trucada que, relacionada amb l’escena on les dues dones parlen al bar d’una estació de servei, sustenta la lectura que ha fet Sílvia Munt de l’obra i sobretot l’explícit final que s’intuïa a l’original i que ben segur ajuda a l'espectador a construir la història. Un final no tan distant del de Berenàveu a les fosques (1973). 

Conscient de la intimitat que l’obra demana i que era difícil d’assolir a l’escenari a la italiana de la Sala Gran, Sílvia Munt l’ha transformat en un espai central amb graderies a dues bandes, una de les quals sobre l’escenari. A més, ha radicalitzat l’austeritat de la proposta amb un espai escènic pràcticament buit, un no-espai, que se’n diu. Munt dota el personatge d’Ella d’un molt eficaç enuig que a les mans de Laura Conejero és pura i genial dinamita dramàtica en un conjunt de potents interpretacions on destaca la lluminosa serenitat d’Anna Sahun, la convincent ànsia resignada de Carles Martínez i la insòlita alegria d’un condemnat, Raimon Molins.