Miquel Morera: "Havia de morir al camp de concentració d'Horta"

BarcelonaMiquel Morera i Darbra, que farà 103 anys aquest abril, es va allistar com a voluntari a la Columna Macià-Companys quan només en tenia 16, l'octubre del 1936. Era tan jove que els companys li deien "el nano". Va marxar amb el seu pare, que era armer, al front de l'Aragó per fer-li d'ajudant, i ja no van tornar a casa fins nou anys després. "El meu pare era el meu mestre, tenia set oficis, jo en vaig aprendre cinc, entre ells els de metal·lista, mecànic i creador de màquines noves", explica Morera. "Vam estar sempre molt units, i no me'n vaig separar mai quan va emmalaltir de càncer el 1969", afegeix. Pare i fill van viure la Guerra Civil l'un al costat de l'altre, i també la repressió quan Franco va imposar el seu terror. Junts van estar tancats a la Model, durant vuit mesos i mig, i als camps de concentració d'Horta i Reus. Morera va relatar part de la seva experiència a Un noi al front. Una joventut trencada 1936-1945 i ara està escrivint un nou llibre, La veu del vent. "Ara escric amb més mala jeia perquè sé moltes més coses, he llegit molt", afirma.

"L'octubre del 1936, primer vaig anar a Alcanyís (Baix Aragó) i, al principi, no hi havia gaires armes, només espingardes russes i franceses. La meva feina era provar l'armament i comprovar que anava bé, tenia molt bona punteria i anava amunt i avall de les trinxeres per revisar les armes. A les trinxeres, només un de cada dos soldats tenia una arma i, quan un queia, l'altre l'agafava", relata. Aquells primers mesos la roba de paisà li va quedar petita: "Al front de l'Aragó vaig créixer més d'un pam", assegura.

Morera va anar d'Alcanyís a Montalbán i, mentre era allà, revisant armes des de primera línia, va començar un fort foc d'artilleria. "Era un atac important, no un tempteig. El començament de l'atac em va enxampar dins d'un niu de metralladora que havia de revisar. L'enemic avançava en línies esglaonades, no deixava d'avançar. Encara que caiguessin les primeres files, seguien les de darrere sense parar. Mai no havien atacat amb aquella tàctica suïcida. De cop, el caporal tirador es va quedar bloquejat. Li vaig donar una empenta, vaig agafar la metralleta i vaig començar a disparar. Era important fer-ho perquè, si la metralleta parava un o dos minuts, hauria pogut ser la nostra fi. Vam aconseguir que l'enemic es retirés. L'endemà va venir un emissari amb bandera blanca per retirar els morts i els malferits. Tota la nit havíem sentit els crits d'agonia dels moribunds, no estàvem gens orgullosos del que havíem fet; al capdavall, tots som persones. Fins i tot estàvem avergonyits, però ho havíem fet per sobreviure", recorda.

De Requena a la Model

Quan havia agafat la metralleta per protegir les trinxeres, Morera acabava de fer 17 anys. Després, ell i el seu pare van anar al poble miner d'Utrillas, fins que el front es va trencar, i l'exèrcit republicà va començar la retirada cap a Castelló. Els últims combats que va viure Morera van tenir lloc al front de Còrdova, entre el 5 de gener i el 4 de febrer del 1939. "Érem poc més d'una quinzena de soldats. Havíem de recuperar tot el material de guerra possible i portar-lo a la rereguarda", diu. L'1 de febrer del 1939, Morera i els seus companys van ser rellevats del front i van anar cap a Requena (Plana d'Utiel), on el va enxampar el final de la Guerra Civil. "Nosaltres mai vam donar per perduda la guerra, el meu pare era comandant i es reunia amb l'alt comandament. Ell devia tenir molta més informació que jo, però mai li vaig preguntar res. Quan vam saber que la guerra estava perduda, vaig plorar. Tots vam plorar. Onze dies vaig trigar a fer el camí entre Requena i Barcelona. Vam poder dormir a casa, però l'endemà ja es va presentar la policia i ens va arrestar al meu pare i a mi".

El Miquel i el seu pare van passar tres o quatre dies en un calabós als soterranis d'una comissaria, on els van interrogar, i després van estar vuit mesos i mig tancats a la Model: "En una cel·la per a dues persones, érem deu o dotze. Dormíem cap-i-cua, dos a cada catre, i ens rellevàvem. Allà vaig agafar una infecció, i ens feien sortir despullats al pati, on ens fregaven amb una espècie de baieta". Quan van sortir d'allà, ell i el seu pare, van anar al camp de concentració que hi havia al Col·legi dels Salesians d'Horta i que anomenaven el Camp de Sant Joan; després els van traslladar al de Sant Jordi, que era una mica més amunt. "Al camp de concentració d'Horta m'havia de morir. Vaig agafar disenteria. En aquell camp s'hi concentraven totes les malalties hagudes i per haver, i no passava cap dia que algú no es pogués llevar per passar llista. El metge li va dir al meu pare que en dos o tres dies tot s'hauria acabat. El meu pare no es conformava amb perdre'm i va lluitar per salvar-me. Va parlar amb l'alferes de la farmàcia, que li va aconseguir Vegetalin. Allò i la fe del meu pare que em curaria em van salvar. Més tard vaig anar a Mataró a conèixer el fabricant de Vegetalin".

Al camp de concentració les condicions eren terribles. Hi van arribar a malviure amuntegats més de 15.000 homes. Molts eren soldats que havien tornat de França. "La situació allà era desesperant, ja ni tan sols tenia esperances de sortir lliure", diu Morera. Mentre era allà, van tancar la seva mare a la presó de dones de les Corts. "Va ser aleshores que va morir el meu germà Llorenç. El van tancar en un sanatori quan va tornar de la guerra i va morir tot sol, com si no tingués ningú; a la meva mare no la van deixar sortir per acomiadar-se. Ell i jo érem ànimes bessones, estàvem molt units", recorda. El periple, però, encara no havia acabat. Després van traslladar Morera i el seu pare al camp de presoners de guerra de Reus. Quan en van sortir, el Miquel va haver de fer el servei militar amb els franquistes. Primer a Mataró i més tard a Olot. "Van ser quatre anys i mig terribles al servei militar. No fèiem res, només ens humiliaven. Volien que perdéssim tota capacitat de pensar, tota dignitat. No teníem ni lliteres, ni catres, ni res que s'hi assemblés. Dormíem a terra, com els animals, sobre una manta que posàvem sobre les bales de palla. Hi feia molt fred, allà a Olot. Ens tornàvem per qui ocupava la posició del mig i estava més calent", explica.

Al Miquel li agrada crear amb les mans: a l'entrada de casa seva hi té tot de delicades avionetes de la Guerra Civil, dues d'elles fabricades amb bales russes i alemanyes. Continua escrivint i és molt actiu. Un noi al front l'il·lustra amb un dibuix que li va fer al camp de concentració de Reus un soldat republicà anomenat Soldevila, que venia de França. Morera li va pagar amb fruits secs que entraven al camp d'amagat. Morera va dedicar el llibre a la seva mare, al seu germà Llorenç i, especialment, al seu pare, "amb devoció".