MÚSICA

Miquel Gil és el més modern dels cantadors

El músic de Catarroja presenta el disc ‘Geometries’ al Centre Artesà Tradicionàrius

Miquel Gil  en una imatge promocional  del disc Geometries.
Xavier Cervantes
22/03/2019
4 min

BarcelonaMiquel Gil (Catarroja, 1956) té la veu i l’instint. Grata la terra amb un cantar profund i emocionant, i, de fet, podria viure eternament amortitzant el llegat de les músiques de tradició oral que ha aixecat des que militava a Al Tall. En canvi, Miquel Gil, el més modern dels cantadors, s’agita i es deixa agitar com correspon a un artista que viu la tradició des del present i amb la mirada clavada en el futur. Així és com surten treballs com Geometries (Temps Record, 2019), un tros de disc que presenta avui al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona, a les 22 h, dins de la programació dels festivals BarnaSants i Tradicionàrius.

Podia haver fet un disc de cants de batre, de fandangos, d’albades o de jotes, però ha preferit fer-ne un amb tot això i molt més, perquè la tradició ha de ser viva, i amb els porus oberts a les aventures musicals que ha viscut des que va publicar el disc anterior, Per marcianes (2011): treballs per a televisió i teatre, l’espectacle De l’udolar i altres músiques amb Llorenç Barber i Montserrat Palacios, els recitals Nus amb Pep Gimeno, Botifarra, i la participació en l’opereta El mal vino, amb música de Jesús Salvador Chapi i direcció de Paco Zarzoso.

“Vas component, i si estàs en mode dodecafònic, i no és broma, perquè l’òpera era dodecafònica, doncs et surten coses per aquí. I si estàs en el camp tradicional te surten coses del territori que estàs transitant. M’agrada jugar amb diferents elements”, explica Gil amb una actitud curiosa i inquieta que el tòpic atribueix només als joves.

“Ja tenia ganes de fer un disc, perquè començava a enyorar l’escenari, el món del directe i tot el que suposa”, diu, i el resultat és “un disc polièdric unificat per la veu”. Així descriu deu cançons “contaminades” que neixen de poemes d’Enric Casasses, Vicent Andrés Estellés, Anna Montero, Imma Máñez i Begonya Pozo. “Amb alguns autors soc repetidor, però n’hi ha d’altres que em van arribant”, diu Gil. Entre les noves hi ha Máñez, de Catarroja com ell i autora de Terra, un dels monuments del disc. “Havia llegit el poema i l’endemà, l’1 d’Octubre, vaig posar la tele per veure què estava passant i vaig entrar en col·lapse. Mentre veia gent literalment hostiada, no parava de venir-me el poema al cap, allò de «terra i ho serem tot», i «les mans entrellaçades parint carícies noves», i «lluny del desencant i l’amargura». Vaig pensar que m’estava equivocant d’època, de país, de tot. Em vaig quedar enganxat a la tele i després de dinar em vaig posar a currar: vaig agafar el poema i va sortir la cançó. Curiosament, és un poema de desamor, però a mi em va acompanyar tot aquell matí de l’1d’Octubre”, recorda.

De desitjos i anarquistes

En el disc, produït per Borja Penalba i Miquel Gironès (exmembre d’Obrint Pas) i amb col·laboracions de Mireia Vives, Pep Gimeno, Botifarra, Marta Margalls, Rafa Arnal i Esteve Tortosa, Miquel Gil posa intenció i aquella expressivitat tan característica per cantar sobre els desitjos quotidians proletaris de Casasses a Llei horària i sobre els desitjos primordials d’Estellés en una Hotel París que Penalba trasmuda de txa-txa-txa a una rumba llibertina amb violí i teclat per la qual mataria Paolo Conte. També recorda els temps de Joan Peiró, el ministre anarquista a #Copla42 : “I tremola l’oligarca/i no és perquè tinga fred”, canta murri. I sempre ajusta la veu a les transformacions que li proposen, com ara unes albades de Castelló que de sobte esdevenen jamaicanes: “M’agrada deixar espai i que els temes els fem créixer entre tots”.

Miquel Gil s’envolta de músics més joves perquè hi confia plenament, i perquè la realitat musical li dona la raó . "Quan jo començava amb Al Tall, als anys 70, tot era parlar de degradació i decadència i es deia que la dolçaina estava a punt de desaparèixer, però tot allò ho hem capgirat", assegura, repartint els mèrits entre músics de diferents generacions que s’estan relacionant amb les músiques tradicionals amb naturalitat i mirades actuals.

“Per sort, tenim un planter impressionant de gent jove, com Mireia Vives i Maria Arnal, o el més mediàtic de la Rosalía, alumna de l’Esmuc i que està bellugant el flamenc amb textures contemporànies. No és cap novetat que hagi florit aquesta xicona a Catalunya, perquè allà sempre s'hi ha fet flamenc. Mira Duquende, Miguel Poveda, Mayte Martín...”, afegeix Gil. I no s’atura aquí: “També hi ha gent com El Diluvi, que està agafant les músiques de la nostra tradició oral i les contamina amb textures contemporànies. Crec que per aquí anem bé”.

Optimista de mena, també és conscient d’un detall prou important: "Encara ens queda per aparèixer aquella figura hipermediàtica que obrirà pas a tots els altres, aquell artista que tinga 20 anyets acabats de complir i que farà que el món digital on tot està a un clic de distància es giri cap aquí i s’adoni que tenim una matèria primera molt bona i que tenim artistes formats que estan fent coses molt interessants. I aleshores surarà tot el que hi ha".

stats