Miquel Àngel pateix a Carrara

BarcelonaLeonor de Recondo és violinista, i només fa quatre anys que ha començat a publicar novel·les, tot i que en fa vint que escriu amb regularitat. Pietra viva, que va sortir en francès el 2013 i que ara ha traduït Lluís Maria Todó per a Minúscula, explica els mesos que l’escultor, pintor, arquitecte i poeta Miquel Àngel (1475-1564) va passar a prop de Carrara seleccionant el millor marbre per a un gran encàrrec del papa Juli II: esculpir el seu monument funerari. “Què passa en l’ànima de l’artista perquè en un determinat moment sorgeixi la inspiració o una determinada imatge creativa? -l’autora reconeix que aquesta va ser la pregunta principal que la va portar a escriure el llibre-. Miquel Àngel va estar sis mesos a Carrara, i durant aquest temps, enmig de les muntanyes, va tenir la visió d’un gran conjunt escultòric que mai no aixecaria. Així i tot, és una imatge que el persegueix tota la vida”.

A l’inici de Pietra viva el lector troba Miquel Àngel a Roma. Hi dissecciona cossos amb l’objectiu de millorar encara més la tècnica escultòrica. El dia que ha d’obrir el cos d’un jove capellà que el tenia enamorat en secret, l’Andrea, decideix fugir de la ciutat i instal·lar-se a Carrara durant una temporada. “L’Andrea representa l’encarnació de la bellesa -explica Recondo-. Miquel Àngel busca aquesta bellesa a través de l’art, i té la sensació que mai no hi arriba”. Perseguit pel record del jove mort, acompanyat pels poemes de Petrarca i per la Bíblia del capellà -que l’hi va deixar en herència-, l’artista malda per trobar els blocs de pedra ideals per a la futura tomba de Juli II mentre recorda alguna de les seves obres mestres, com el David o la Pietat, i comença a imaginar la possibilitat de deixar escultures inacabades, una opció que més endavant seria coneguda amb el nom de non finito. Al poble Miquel Àngel troba alguns personatges que l’ajuden a seguir el seu camí personal i creatiu. Leonor de Recondo en fa cinc cèntims: “Hi ha el Cavallino, que es considera un cavall i per qui la resta d’habitants del poble són animals diferents. Gràcies a la bogeria i la saviesa, el Cavallino és de les poques persones que s’atreveixen a parlar de tu a tu amb Miquel Àngel. No el considera un geni ni un home de talent sobrenatural. L’artista era molt antipàtic, però també tenia una gran sensibilitat, i va copsar la poesia del Cavallino. També hi ha el Topolino, que es dedica a extreure marbre de la muntanya. Li diuen així perquè, com els ratolins, té una gran facilitat per grimpar i ficar-se per llocs insòlits”. Un altre personatge important és el petit Michele: “Perd la mare quan té la mateixa edat que Miquel Àngel. Es converteix en el seu doble positiu, perquè el nen no para de parlar de la mare morta, al revés del que fa l’escultor”.

Un paisatge viscut

La base de Pietra viva, que pren el nom de la facultat de l’escultor “d’inocular vida al marbre”, té la seva base en la pròpia experiència biogràfica de l’autora: “Vaig passar molt de temps a Itàlia quan era petita. El meu pare és escultor. Això aclareix força coses, oi? -diu-. Durant deu anys vam passar les vacances d’estiu en un petit poble al costat de Carrara, Pietra Santa, on el pare treballava. Igual que bona part dels pobles de la Toscana, el poble està impregnat del llegat de l’art del Renaixement: és un dels períodes artístics que més m’emocionen. La meva motivació a l’hora d’escriure el llibre era múltiple: volia recuperar l’estada de Miquel Àngel a Carrara, però també reconstruir els paisatges que tant m’havien impressionat”.

A mesura que avança la novel·la, el record del frare Andrea va desapareixent i pren més importància un altre fantasma que turmenta l’artista, el de la mare morta. “La memòria no pot tornar per voluntat pròpia -admet Recondo-. Vaig decidir que els records tornarien a Miquel Àngel a partir d’una olor, d’una imatge, d’un somriure... Li vindrien per sorpresa. I d’aquesta manera insospitada el cos de la mare aniria fent-se present a l’escultor a trossos. Paral·lelament a aquesta recuperació, l’artista va escrivint trossos d’un poema que no es pot llegir sencer fins al final de la novel·la”.

El món oníric és una altra de les constants de Pietra viva : “Bona part de les coses que ens sorprenen vénen de l’inconscient i dels somnis”, assegura l’autora, que està d’acord a afirmar que ha escrit una novel·la en què el que importa és l’impàs del personatge a Carrara. El lector no hi trobarà cap obra d’art emblemàtica, sinó el trajecte cap a “l’infern”, que seria la creació futura del monument funerari de Juli II, del qual faria sis versions entre el 1505 i el 1542. L’única de les parts inclosa en el projecte final de Miquel Àngel seria una de les seves creacions més majestuoses: el Moisès.