El minimalisme i l'absurd de Marthaler
El creador suís presenta una partitura escènica en què es donen la mà els sorolls, la música i la poesia
'Aucune idée'
El Canal TA
Aucune idée és el cinquè espectacle del creador suís Christopher Marthaler que es presenta al Temporada Alta. Una proposta allunyada, tant pel seu format com per les seves intencions, de les genials creacions d’aquest director teatral i músic a qui vam descobrir al Mercat de les Flors el 1993 amb un espectacle, Murx, que mostrava la cara menys amable de la reunificació d’Alemanya. Una proposta molt més propera a la de la seva última visita al Temporada Alta, el 2014, amb aquell íntim i minimalista King size. Aucune idée ha nascut de l’amistat de Marthaler amb l’actor i cantant líric Graham F. Valentine, a qui va conèixer de manera casual (Graham va trucar a la porta de la pensió que regentava la família Marthaler) i amb qui ha col·laborat moltes vegades.
No és, però, la història d’una amistat (no hi ha cap història), sinó una mena de regal del director a l’intèrpret en forma de partitura escènica en què es donen la mà els sorolls, la música, les cançons (de Bach a Léo Ferré, tot passant per Saint-Saëns i d’altres), breus fragments poètics i entre ells alguna genial i divertidíssima jitanjófora (composició formada per paraules o expressions mancades de significat subjectes als seus valors fònics), de la qual segur que hauria gaudit d’allò més el malaurat Carles Santos i que seguia amb molta atenció Jordi Oriol.
La funció abunda en el minimalisme de King size profunditzant en el món de l’absurd, de l'absència de sentit, com deixa clar el títol, paradoxalment contraposat al realisme escenogràfic del replà d’un edifici d’habitatges. Dos veïns, un violoncel·lista que intenta assajar no sempre amb sort, i el seu veí, a qui la bústia escup Bíblies i fulletons de publicitat i que ha de fugir quan un radiador decideix agafar el poder a l’habitatge.
Una funció molt delicada sostinguda sobre l’excel·lència de la interpretació de F. Valentina, la no menys perfecció del músic Martin Zeller i l’eficàcia dels efectes que, això no obstant, pot resultar un xic tediosa si no aconseguim penetrar al seu tempo immaterial.
