Milos Forman, el txec que va conquerir Hollywood

BarcelonaA finals dels 60, un jove cineasta txec amb un subversiu sentit de l’humor es va instal·lar als Estats Units per fer carrera a Hollywood. Uns anys després, el 1975, una pel·lícula seva guanyava el big five dels Oscars: millor film, director, actor principal, actriu principal i guió. Feia 41 anys que ningú ho aconseguia. Ahir, el director que va canviar la Primavera de Praga per l’estiu de l’amor californià va morir als 86 anys a la seva casa de Hartford, a Connecticut (Estats Units).

Com van fer abans que ell Fritz Lang, Billy Wilder i altres directors europeus que fugien de règims autoritaris, Forman es va integrar en la indústria nord-americana aportant-hi la seva sensibilitat i una complexitat moral que el feien perfecte per explorar les contradiccions de personatges com el McMurphy d’Algú va volar sobre el niu del cucut, Larry Flint i Wolfgang Amadeus Mozart.

Una infància difícil

Aquesta sensibilitat potser es va forjar als cinc anys, quan va veure al cinema una òpera muda. “El teló va caure. Una dona va començar a cantar. I, aleshores, tot el públic es va posar a cantar. Jo creia que totes les pel·lícules eren així, per cantar-hi”, explicava fa uns anys. La infància de Forman no va ser feliç. Els seus pares van morir en un camp de concentració nazi i se’n va anar a viure amb uns familiars. Més endavant va estudiar cinema i va començar a dirigir les sàtires El pocatraça (1964) i Els amors d’una rossa (1964), dues obres que van establir la seva fixació amb el tema de la bretxa entre els joves i les generacions anteriors, una oposició central en la societat txecoslovaca dels 60.

Amb El ball dels bombers (1967), la seva millor pel·lícula de l’etapa txeca, va firmar una subtil al·legoria sobre la burocràcia del règim comunista a partir de la divertida història d’un grup de bombers que organitzen una festa per al seu antic cap en què no surt res bé. El film va ser un èxit a l’estranger però les autoritats txeques, enfadades, en van prohibir la projecció al país. “El comunisme deia que el cinema havia de mostrar la vida com hauria de ser, però nosaltres volíem mostrar-la com era realment”, afirmava el director.

Forman no tenia gaire fe en les revolucions. Va viure en directe el Maig del 68 mentre intentava escriure un guió amb Jean-Claude Carrière i va acabar marxant al seu país a la recerca de tranquil·litat; poc després esclatava la Primavera de Praga. L’exili nord-americà es va perfilar com la millor opció per desenvolupar una carrera cinematogràfica en llibertat. El seu primer intent va ser Vull volar (1971), en què dos pares se’n van a Nova York a la recerca de la seva filla, que s’ha instal·lat en una comunitat hippie de la ciutat. D’alguna manera era una continuació dels seus films txecs però filmada als Estats Units. El públic la va ignorar i Forman va estar a punt de tirar la tovallola i tornar a casa.

Volant sobre el niu del cucut

L’oportunitat de la seva vida l’hi van donar els productors Saul Zaentz i un jove Michael Douglas, que van confiar en ell per adaptar la novel·la de Ken Kesey Algú va volar sobre el niu del cucut, una tragicòmica història de revolta i repressió en el marc d’un hospital mental que es va convertir en emblema contracultural dels Estats Units. El protagonista és un presidiari que es fa passar per boig per evitar els treballs forçats. Com en els seus films txecs, el petit univers de l’hospital mental funciona també en clau al·legòrica: l’enfrontament entre McMurphy i la infermera Ratched (uns colossals Jack Nicholson i Louise Fletcher) resumeix el conflicte bàsic entre la llibertat individual i els mecanismes de control social.

El seu projecte següent va ser Hair (1979), una adaptació força fidel del musical de Broadway que no ha envellit gaire bé. Ragtime (1981), en canvi, conserva l’esplendor de l’era del jazz que retrata, el Nova York de principis del segle XX en què un pianista negre busca justícia.

El 1984 arriba el seu altre gran èxit, Amadeus, un acostament a la figura de Mozart filtrat per la mirada plena d’amargor i enveja del seu gran rival, Salieri. L’original punt de vista i l’exuberant retrat de la Viena del segle XVIII van proporcionar vuit Oscars al film, inclòs el de millor director per a Forman. Més que un biopic de Mozart, Amadeus és una reflexió sobre l’arbitrarietat del talent: li toca a qui li toca. Valmont, la pel·lícula següent, va tenir la mala sort d’arribar al públic el 1989, un any després de Les amistats perilloses de Stephen Frears. Les dues versions de l’obra de Pierre Choderlos de Laclos són ben diferents, però la de Forman, més lleugera, divertida i subtil, perd el duel de crítica i públic davant el drama de Frears.

A finals dels 90 va firmar dos magnífics biopics de personatges singulars: a L’escàndol de Larry Flint s’endinsa en la vida del fundador de l’imperi pornogràfic Hustler i a Man on the moon en la de l’excèntric còmic Andy Kaufman, dues figures a contracorrent que dinamiten les convencions de què Forman ha parlat tota la vida. Jim Carrey, protagonista de la segona, li va fer la vida impossible durant el rodatge i el director va buscar refugi a Espanya en la seva penúltima obra, l’esperpèntica i fallida Els fantasmes de Goya (2006). Amb 80 anys va tancar el cercle vital i va tornar a Txèquia per rodar amb el seu germà Petrel musical Dobře placená procházka, la seva última pel·lícula.