Milo Rau: "Per què ha hagut de morir l’Ailan per adonar-nos dels nens que maten a Síria?"

BarcelonaDesprés de descobrir el teatre documental multidisciplinari de Milo Rau amb Hate radio i The civil wars (al festival Grec del 2013 i el 2015), el Temporada Alta presenta aquest divendres Mitleid [Compassió], una aproximació a la crisi dels refugiats que han representat 50 vegades en els últims 4 mesos. Milo Rau respon a l’ARA des de Berlín, on ha estrenat Empire a la Schaubühne.

Com escull els temes que vol portar a l’escenari? Ha abordat el genocidi de Ruanda, la Guerra de Iugoslàvia, la del Congo, la radicalització dels joves... I ara els refugiats.

Utilitzo el teatre per entendre millor el que em commou i em traumatitza. He estat diversos cops a l’Àfrica central, i quan va esclatar l’anomenada crisi dels refugiats a Alemanya, ara fa un any, pensava: quan he estat al Pròxim Orient o a l’Àfrica sempre hi he vist camps de refugiats i milions de refugiats. Com podem començar a parlar-ne ara? I què diu això de la perspectiva dels europeus sobre la misèria o la compassió? El públic, als diferents països, té reaccions molt emotives però també en surt amb reflexions polítiques, més intel·lectuals.

Veiem els refugiats a la televisió, al Facebook, als diaris... ¿Ens afecta de manera diferent al teatre?

El teatre no és un mitjà d’informació. Però sí que tens un grup de gent en una habitació concentrada durant unes hores en una història o un testimoni. També passa al cinema, als llibres i a vegades en el periodisme: veus una foto i no te la pots treure del cap. Això és el que intenta fer el teatre: concentrats al·legòrics icònics del que passa al voltant nostre. El teatre polític, com jo el faig servir, vol oferir una mirada a les tragèdies en les quals estem immersos tots plegats.

¿La crisi dels refugiats és el principal problema actual?

No es pot matar el missatger, esclar. La situació ha anat creixent i creixent però des de fa 50 anys! Només el Congo té 3 milions de refugiats dins el país, vés a Síria o a l’Iraq, o Palestina... són milions de persones deslocalitzades. És un fenomen inherent al capitalisme globalitzat però el que em pregunto a l’obra és per què hem esperat fins al final per reaccionar, quan veiem que és un problema que ens afecta a nosaltres, als polítics europeus. A l’obra vaig fins a la guerra civil del Congo. I em pregunto què veiem i què invisibilitzem, no els mitjans, sinó nosaltres com a éssers polítics.

La protagonista viu aquest drama?

No. Em centro en l’altra banda, la perspectiva dels blancs sobre conflictes estrangers. Ursina Lardi interpreta una persona d’una ONG que fa amb mi un viatge de Turquia a Grècia fins a Macedònia i allà recorda que havia anat -això és ficció- a l’Àfrica central del 1994 al 1996, després del genocidi. Tota l’obra gira al voltant de la compassió, què és ajuda i què és solidaritat, i per què no funciona. També explica la seva història Consolate Sipérius, una supervivent del genocidi de Burundi del 1993. Això ens fa pensar en què suposa posar a l’escenari un testimoni, què és teatre documental o ficcionat, què és tragèdia, què és catarsi, que és compassió.

¿La nostra generositat acaba quan ens faria més pobres?

Sí. Fins i tot els animals tenen empatia; la compassió només la poden tenir els humans, però té límits. I superar la compassió per passar a una cosa més política, a la solidaritat, suposa dir: veig els refugiats i entenc que tenim un problema comú, que sóc part de la mateixa història. És un punt de vista humanista, d’entendre la humanitat; som un únic grup i hem de buscar solucions junts. L’obra es pregunta sobre el pas de la compassió a la solidaritat, el pas de l’emoció a la política. En certa manera l’obra mostra que és impossible avançar cap aquí perquè estem desconnectats del que fem. Per això faig servir la metàfora d’Èdip, que torna a la seva ciutat pensant que és el rei que ha salvat a tothom i al final entén que és la raó de totes les desgràcies.

Què creu que pensarem de nosaltres en un futur?

Tothom sap que el canvi climàtic o la crisi dels refugiats són coses que passaran aquest segle. Però ens han hipnotitzat. No avancem. Ho allargarem dos o cinc anys, o potser vint, però sabem que això acabarà. I el segle que ve mirarem enrere i ens veurem com la gent de la Primera Guerra Mundial, que pensaven que qui dia passa any empeny. Serà d’aquí cinc o deu anys, però el capitalisme global col·lapsarà. Mirarem enrere i veurem aquesta generació que només esperava i feia grans discursos sobre compassió i no canviava res.

La imatge del petit Ailan mort a la platja és de les que quedaran.

Apareix al principi de l’obra. Cada crisi té la seva foto icònica, com la nena del napalm al Vietnam, que va servir per adonar-nos que s’atacava civils, no només vietcongs bojos. Ajuden a portar conflictes abstractes a un nivell que t’afecta directament. Perquè crec que, en el fons, la nostra consciència ho sap tot però a vegades hi ha fets o fotos que fan obrir les comportes i adonar-nos del malson que vivim. I és important. Però et preguntes: per què ha hagut de morir l’Ailan a la frontera europea perquè ens adonem que no veiem els 150 que maten a Síria cada dia? No és per comparar-ho. És una pregunta. ¿On acaba el que creiem que ens afecta i el que no?