Milo Rau i les arrels del mal
L’ASSAIG
teatre lliure 29 DE JULIOL
El teatre document que coneixem de Milo Rau està molt lligat a la recerca de les arrels del mal, entès com una violència desfermada per raons ben diverses: la violència tribal en el conflicte ètnic entre hutus i tutsis a les colpidores Hate radio i Compassió. Història d’una metralleta ; la violència del terrorisme a la vella Europa a la més discursiva The civil wars ; la violència individual d’un assassí de nens a la morbosa Five easy pieces,i la violència sense sentit sobre la qual versa aquest L’assaig. Histoire(s) du théatre (I) basat en l’assassinat a Lieja el 2012 d’un homosexual a mans d’uns joves.
En totes aquestes obres tan important era el tema com la manera d’abordar-lo, creant unes formes teatrals que han derivat en l’anomenat Manifest de Gant, presentat justament per l’estrena de l’obra a Lieja al maig i en el qual Milo Rau acota el seu teatre amb normes molt concretes, com va fer fa anys el moviment Dogma en el cinema. Unes normes que ja eren presents en els anteriors espectacles i que aquí agafen més importància en la mesura que el director inicia amb l’espectacle un projecte de reflexió sobre el teatre.
D’aquí que la funció comenci amb un càsting a actors no professionals en el qual es plantegen qüestions sobre l’ofici (com es comença una obra, com s’acaba...) i que trauran el cap més endavant amb unes esplèndides paraules del dramaturg i director Wajdi Mouawad i de la poeta Wislawa Szymborska.
El càsting serveix per contextualitzar l’espai humà i socioeconòmic on es produirà el crim i aporta els millors fragments de la funció, que seguidament camina cap a la reproducció dels fets a la manera d’un docudrama. Per primer cop, Rau vol mostrar la violència en directe, l’assassinat. Però em sembla que es tracta d’una escena impossible, perquè tots sabem que les puntades de peu i els cops dels assassins a la víctima indefensa són falsos i perquè dubtem que aportin res de commovedor a la funció més enllà de la morbositat. La veritat és que al final ens preguntàvem on volia arribar el director.
