Jo Milne: l’obsessió per pintar el que és invisible

BarcelonaEls núvols s’han convertit en icones de moments històrics molt diferents: al Romanticisme hi ha el cèlebre mar de boira i el viatger de Caspar David Friedrich i avui no hi ha dia que no es parli del núvol informàtic. L’artista escocesa establerta a Barcelona Jo Milne es va trobar amb un núvol de manera insospitada: va començar a fer punt, emulant el científic del segle XIX Alexander Crum Brown, que entenia millor els models si els teixia, i es va adonar que del procés en sorgia una forma molt semblant a un núvol. La peça porta per títol Manifestly manifolded, i és el colofó de la mostra de l’artista a l’Espai Volart, Jo Milne. No faig prediccions, sinó excuses. L’interès de l’artista per pintar el que és invisible ve de lluny -també ha treballat amb la música i els fractals-, i les peces exposades estan realitzades els últims tres anys. “En el camp de la ciència també hi ha poètica, en les paraules que es fan servir -subratlla l’artista-, i els científics també parlen molt de la bellesa. La ciència és un món forà que em fa rodar el cap i que està vinculat a la meva tesi doctoral. Volia veure si hi ha mètodes científics que es poden aplicar a la pintura”, explica l’artista.

Una de les primeres peces del recorregut és una instal·lació que recorda un llibre científic, tot i que està fet de paper, que repassa com científics i artistes han treballat en mètodes per visualitzar el que és invisible des del segle XIX. “No arribo a entendre les fórmules matemàtiques, per a mi la ciència és un territori que em permet qüestionar com creem els mons, com entenem l’Univers i com visualitzem el que no es veu”, explica Jo Milne. Les seves investigacions no estan exemptes d’humor -hi ha un model cosmològic fet amb formigues i mel- i també posa l’accent a la manera com ha evolucionat la gràfica científica, des dels gravats en blanc i negre fins als programes informàtics de tractament d’imatges i les impressores 3D, però també en les coincidències que hi ha en dibuixos cosmològics de segles diferents. Curiosament, l’artista afirma que en aquestes obres, protagonitzades per estructures que recorden membranes i estructures moleculars, abstractes i alhora molt concretes, l’ofici de la pintura hi és molt present. “Les pintures són com són en contrast amb molts elements que havia vist en la ciència. Per a mi les pintures són com cartografies. No volia que tinguessin gaire color, perquè vénen de teories hipotètiques”, diu l’artista. I malgrat que de lluny semblen molt perfectes i molt concises, quan t’hi acostes veus la pinzellada. He volgut mantenir els petits accidents. La meva pintura ha tornat a ser més pintura, he volgut tornar a les matèries més simples”.

La matèria s’imposa a la imatge

Jo Milne posa en paral·lel les especulacions científiques amb les de la pintura. “La pintura és sempre un camp d’especulació, i jo el poso en diàleg amb la ciència. Per a mi ha sigut un territori que m’ha donat un punt de partida del meu propi viatge dins de la pintura, creant espais i donant-me la sensació de lleugeresa i d’incertesa. Les pintures no són espais en tres dimensions, però també pots entrar dins aquests espais”, subratlla l’artista. A més, un dels punts àlgids és una gran taula de llum, damunt la qual hi ha exposats dibuixos, models cosmològics de diferents èpoques fets per ella mateixa i altres models impresos amb la impressora Sintron RepRap del Citilab, el centre d’innovació ciutadana de Cornellà de Llobregat.

La recerca de Jo Milne també es pot entendre des del punt de vista de la traducció d’uns llenguatges i uns suports a uns altres: “Si dibuixes una forma en un programa 3D i no la imprimeixes, en certa manera és invisible, queda al món digital. També m’interessava veure com la realitat imposa la matèria”, conclou.