Els 10 millors versos de la poesia catalana

BarcelonaNo han calgut veles e vents per fer bullir la mar de la poesia catalana com una cassola en forn. La crida de l'ARA era compromesa: busquem els millors versos de la poesia catalana. Les propostes dels lectors van recórrer als poetes del cànon català que es reciten a les escoles, fins i tot abans que a la música. Després de centenars de missatges van quedar 20 finalistes. 3.200 persones més van votar a l'enquesta per triar els 10 millors versos, que resumeixen les següents quartilles, amb medalla indiscutible per a Miquel Martí i Pol.

Tots són poetes del segle passat -excepte Pitarra, del XIX-, i es debaten entre l'enyor a la terra des de l'exili i l'amor "perquè sí, perquè el cos m'ho demana", parafrasejant Maria Mercè Marçal. L'impuls patriòtic, "en una pàtria tan petita que la somio completa" -com deia Pere Quart-, també ha fet podi.

Els que hi són, són intocables, han assumit la veu d'un poble. Els que no hi són, mereixen cita. Han quedat fora de la tria popular el lligall de poetes de la Renaixença -Verdaguer, Aribau i fins i tot la vaca cega maragalliana-; els medievals -Ausiàs March, Ramon Llull-; tòtems saborosos com Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, Carles Riba i un llarg etcètera, i injustament només hi ha una presència femenina. Un toc d'atenció: no hi ha cap poeta viu. Que serveixi d'impuls per descobrir el pler sense mesura de la dolça metzina poètica.

De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

Oh!, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.
[...]
Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge,
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
-Lo seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
-A on l'enterrem? -A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

Molt he estimat i molt estimo encara.
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant d'amor que tot ho clarifica.
Molt he estimat i estimaré molt més
sense cap llei de mirament ni traves
que m'escatimin el fondo plaer
que molta gent dirà incomprensible.
Ho dic content: molt he estimat i molt
he d'estimar. Vull que tothom ho sàpiga.

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.
No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.