La gran boca d'escena del Lliure oferia una estampa magnífica. Un sobri teló blanc emmarcava els cinc membres de Mishima, que van aparèixer concentrats, segurs de si mateixos i amb la sensació d'haver paït bé l'èxit dels últims temps: la música seria la única protagonista. La rotunditat del directe -que va començar amb unes contundents Tornaràs a tremolar i La forma d'un sentit - va avortar de seguida el costum que tenen alguns de marcar el compàs amb les mans.
La plena integració de la base rítmica formada per Alfons Serra a la bateria i Xavi Caparrós al baix va donar una gran solidesa al grup, que sonava fins i tot millor que en disc. Tant Dani Vega a la guitarra com Marc Lloret als teclats van traslladar amb convicció la riquesa dels arranjaments i David Carabén va connectar amb el públic sense caure en la síndrome Coldplay: el repertori de Mishima, amb deu cançons de l'últim treball, L'amor feliç , no ho necessita i, és més, ho agraeix.
El respectable es va anar escalfant, especialment amb temes com Qui n'ha begut i, ja als bisos , No obeir i El camí més llarg (amb els llums encesos). Mishima són cada cop més un referent i ara per ara tenen un dels millors directes del nostre país.