La millor veu de la generació mil·lennial

Barcelona"És al·lucinant que sigueu aquí un dilluns a la nit", va exclamar Lorde poc després de començar el seu primer espectacle a Barcelona. I no només era el pitjor dia de la setmana, també tocava a la sala més gèlida de la ciutat: el Sant Jordi Club, un indret on costa veure recitals memorables, sigui per una acústica complicada, o perquè el lloc desconeix el significat de la paraula 'encant'.

Tots aquests factors van ajudar que la neozelandesa no omplís en el seu debut a l'Estat, però no van impedir que absorbís cada buit de la pista amb un talent desbordant i un carisma fora del comú per a una cantant de 20 anys. Lorde és el futur del pop, i ho és perquè té un fil de veu que desarma i es mou tan desacomplexadament com una noia corrent de la seva edat, però, sobretot, perquè té un gust excels en tot el que fa. L'aturada a Barcelona del Melodrama Tour és el millor exemple del que és un concert que sap navegar entre el 'mainstream' i la sobrietat, mesurant només el que toca (repertori, coreografies) però no les emocions. I d'emocions, precisament, el recital en va anar sobrat.

El millor, cap al final

Lorde estructura el xou en tres parts diferenciades: obscuritat, puresa i color, si ens cenyim tant als seus canvis de vestuari com a la llum que acompanyava cada bloc. Això en l'àmbit formal, perquè musicalment va tenir de tot: des d'un inici fulgurant amb poderoses demostracions vocals ('Tennis court', 'Hard feelings') fins a moments de cert vigor èpic (especialment reeixit el mig temps de 'Buzzcut season' i la intensa 'The Louvre'). No tot van ser flors i violes –electròniques–: també va haver-hi instants de falta de múscul i redundància (la interminable versió de 'Liability'). Però la cantant va saber deixar les bales guanyadores per a última hora. Quan semblava que tot podia haver acabat en cert melodrama, mai millor dit, va llançar l'arsenal: un últim bloc de virtuosisme ('Royals'), ball ('Perfect places', 'Team') i festa saltimbanqui ('Green light). La sensació final era òbvia: Lorde ja és una estrella indiscutible i la veu més brillant, inquieta i indispensable del pop de la seva generació. Era dilluns, però quin dilluns.