La millor pel·lícula no rodada del cinema català

BarcelonaCom el Napoleó de Kubrick, el Dune de Jodorowski o El cor de les tenebres d’Orson Welles, la versió de La mort i la primavera que Agustí Villaronga va estar a punt de rodar el 1991 pertany al gènere (tràgic) de les pel·lícules inexistents però que porten anys excitant la imaginació dels cinèfils i que podrien haver canviat la història del cinema com la coneixem. El cineasta mallorquí havia escrit l’adaptació de la novel·la de Mercè Rodoreda i ja estava preparant-ne la producció: tenia localitzats els escenaris al voltant de Sort, storyboards dibuixats, decorats, dissenys de vestuari i un repartiment emparaulat amb Victoria Abril, Cassen i José Sazatornil. El director artístic havia de ser Ulrich Bergfelder, l’habitual de Herzog, i la banda sonora, de Lisa Gerrard amb el seu grup Dead Can Dance. Una alineació estel·lar per a un projecte de gran ambició visual que es va truncar a última hora quan va caure part del finançament internacional.

“Va ser molt dur -recorda el director-. I no només per no rodar una pel·lícula en què havia treballat dos anys i mig, sinó perquè em va caure l’etiqueta de cineasta maleït i vaig estar set anys sense feina”. Villaronga havia descobert la novel·la en un espectacle de Cesc Gelabert al Lliure en què es recitaven fragments, i quan la va llegir va quedar fascinat. Apropiadament, La mort i la primavera és una novel·la inacabada en què Rodoreda va treballar intensament els seus últims anys. Per a Maria Bohigas, responsable del segell que té la novel·la al seu catàleg, Club Editor, és l’obra “més autobiogràfica de Rodoreda, però no perquè recull els incidents de la seva vida, sinó el que va aprendre de la vida i sobre la gran capacitat de l’ésser humà per convertir la vida en un infern”.

Un projecte viu

Més de 25 anys després del trauma de veure com s’ensorrava la producció, Villaronga no ha abandonat l’esperança de rodar algun dia La mort i la primavera i encara li brillen els ulls quan parla de la seva admiració per Rodoreda. Amb el temps, ha reflexionat i s’adona que el projecte era massa estrany. “Potser ara em farien més cas, però en aquell moment era difícil que les productores confiessin en mi per tirar-lo endavant”, confessa.

La proposta estètica que Villaronga tenia al cap mirava de reüll el cinema de Murnau i Flaherty. “Volia tractar l’escenari de la novel·la com si fos una ètnia primitiva en un poble perdut del neolític i la volia rodar en blanc i negre, però era conscient que els productors m’obligarien a fer-la en color”, explica el director. El 2009, dins dels actes de l’Any Rodoreda, Arnau Pons va comissariar una exposició sobre aquest projecte no realitzat que va reunir a La Virreina tots els documents, estudis i materials preliminars de la pel·lícula. “Per a mi va ser com entrar en el túnel del temps i viatjar al passat”, diu, tot i que Villaronga sempre mira al futur. “Per a mi no és un projecte mort, però si el pogués fer ara l’abordaria d’una altra manera -afirma-. Un va evolucionant i ara faig un cinema de plans més curts, així que faria un guió més concís, amb menys monòlegs”.